Potser la lliçó fonamental que haurà d’incorporar l’independentisme català després de la crisi d’octubre és que l’Estat no té regles. I, a més a més, ho exhibeix, que és la forma més efectiva de reforçar la seva capacitat d’intimidació. A tall d’exemple, les successives mobilitzacions han tingut com a identitat essencial la no-violència i el civisme, que han estat perfectament compatibles amb el caràcter massiu de les manifestacions. Llaços, samarretes, cançons, clavells… En això ha consistit la revolució dels somriures.
O això semblava. Perquè ja fa temps que l’Estat ha decidit que les mobilitzacions eren “tumultuàries” i, en conseqüència, violentes. No importa la realitat -comprovada planetàriament- què evidencia que els que han exercit la violència han estat, precisament, els cossos de seguretat de l’Estat. Tant se val perquè aquesta reassignació de la violència facilita la repressió i proporciona l’excusa adequada per a, posteriorment, acusar dirigents cívics i polítics de delictes que impliquen fins a trenta anys de presó.
Aquesta mateixa manca de regles fa possible que la Junta Electoral Central (JEC) vagi intimidant els mitjans de comunicació catalans. L’última és que la JEC ha obert un expedient sancionador a Catalunya Ràdio perquè, segons ells, Mònica Terribas va expressar en la portada del seu programa “la idea implícita que existeix una repressió estatal de l’independentisme català“. És a dir, primer prohibeixen la raó per a, després, poder censurar la veritat. I, a partir d’aquí, postveritat de la bona.
