Està clar que la crisi ens ha portat a inflar desproporcionadament el dèficit públic i que ara s’ha tornat un problema de credibilitat internacional difícil de suportar. Són prou conegudes pel lector les polèmiques mesures preses primer pel Govern de l’Estat i després pel de la Generalitat. En resum, s’allarga l’edat de jubilació, augmenta la pressió fiscal directa i indirecta, baixada de sou dels empleats públcs de tots els sectors i congelació de les pensions, entre les més destacades.
Es pot mirar enrrera i opinar que s’havien d’haver fet abans determinats ajustaments, especialment a partir de 2009, quan ja era coneguda la crisi. O discutir l’efectivitat i precipitació de determinats programes d’ajuts milionaris, tan se val. La situació actual també requereix reflexions per ella mateixa.
Tenim clar que s’ha de reduir el dèficit públic, i que això s’ha de fer en part reduint el sector públic, l’hem d’aprimar. És el moment de fixar prioritats i destriar el blat de la palla en l’omnipresent paraigues públic. Amb totes aquestes retallades, perilla l’Estat del benestar?
Estem parlant d’un concepte relativament recent. Després de la segona guerra mundial, amb una societat desfeta moral i econòmicament, els Estats seguint el model ja apuntat per la Constitució de Weimar van desenvolupar una administració que no s’acontentava amb no interferir en els drets fonamentals individuals, sinó que s’en feien garants i amb aquesta finalitat esdevenien prestadores de serveis. A l’ordre públic i la justícia s’hi afegien l’ensenyament, la sanitat i les pensions públiques com un element de pacificació i progrés, que havia de servir per una igualació substentada per un sistema fiscal progressiu i important. Aquest model ha donat els seus fruits en una societat amb unes distàncies socials permeables, una igualació en serveis bàsics de qualitat i un creixement econòmic important.
No sé si la situació actual és cojuntural, només fruit d’un fort endeutament en moments de crisi, o si és estructural, com també apunten algunes veus, amb administracions engreixades artificialment per un intervencionisme no justificat i viciós. Sigui com fora, ara haurem de tocar de peus a terra i decidir què volem que faci l’administració i de què podem prescindir.
Concretament, de totes les retallades plantejades, n’hi ha una que trobo especialment significativa pel que fa al diseny del sector públic. És la de només cobrir el 50% de les jubilacions del sector d’ensenyament i el sanitari. És molt més que el 10% que s’aplicarà a la resta de l’administració, però segurament és del que més afecta al nucli del model d’Estat social que fins ara hem construit.
