El govern de la postautonomia i la preindependència té noms i cognoms i un nou organigrama. Un full de ruta acordat, un programa de govern, i un horitzó arbitrari de 18 mesos. Un nou president, un executiu renovat i un projecte polític que evita l’acusació recorrent de l’oposició a Artur Mas segons la qual el procés era tan sols un pretext per perpetuar-se en el poder. El processisme. Tot plegat no sembla gaire cosa però és una realitat que dista molt, sense anar més lluny, del caos que viu el Congrés i del llarg interinatge de Mariano Rajoy a la Moncloa. El que un dia sembla negre, l’endemà és blanc i a la inversa.
La política catalana és una centrifugadora de resultats sorprenents. La Generalitat continua avui igual d’asfixiada que ahir, l’execució de polítiques socials amb la cruesa de les finances no és menys complicada, la laminació de competències crònica no millora, el Parlament de Catalunya no és sobirà encara que intenti declarar-se’n i la construcció d’estructures d’estat des de dins d’un altre estat que controla i revisa cada unitat de despesa (amb la voluntat declarada de no desafiar-ne d’entrada la legalitat) és un intent digne d’epopeia. Ítaca, oi?
Només l’oracle de Delfos deu ser capaç d’endevinar si Carles Puigdemont apareix en el tercer o el desè cant d’aquest llarg poema èpic anomenat procés, tot i l’obsessió d’alguns pel “jo ja ho vaig dir, que passaria…” Al començament? Cap a la meitat? Acostant-se al final? Potser la gestió del 27-S és tot just el principi, tot i l’entossudiment d’alguns de fer veure que ja divisen l’illa. Miquel Iceta i Lluís Rabell acusen ara el govern d’aixecar la bandera de la unilateralitat impossible, però no existeix cap alternativa política viable que no sigui la cronificació d’una autonomia cada vegada més prima, començant per l’evident majoria de bloqueig que que el PP va obtenir al Senat per emprendre reformes constitucionals que donin aire a la tercera via. Potser l’adéu de Josep Antoni Duran i Lleida n’és la imatge més nítida. Puigdemont demana ser jutjat pels resultats. Temps al temps.
Sovint el nom no fa la cosa, però en política les etiquetes mouen muntanyes. Sense la motxilla d’un passat com el que arrossegava Artur Mas, Puigdemont i JxSí han fet un primer acostament a Catalunya Sí que es Pot que fa dues setmanes semblava inviable amb la constitució de la comissió d’estudi del procés constituent al Parlament. El procés avança amb les mateixes hipoteques, però desapareixen algunes ombres de sospita, ajustades a la realitat o no. Ningú no podrà dir ara a Oriol Junqueras que no és independentista, de la mateixa manera que Toni Comín no obre la legislatura com un conseller de Salut amb predilecció per les estisores o les privatitzacions. Tot està per veure però no tot sembla possible. Paradoxes quan els fets estan encara per arribar.
La principal hipoteca, tanmateix, continua sent l’ampliació de la majoria social independentista. Potser l’inici del procés constituent, en la fase participativa, constituirà el primer intent seriós per arribar a sectors impenetrables pels partits sobiranistes. La pràctica dirà si és útil o, de tant parlar-ne, també en això ens hem cregut les etiquetes. Puigdemont ha posat títol al nou cant: la postautonomia i la preindependència. Caldrà esperar-ne el primer vers.
