L’opinió que expressaré avui és contracorrent. Ho sé. D’entrada, discrepa del Parlament de Catalunya -d’aquells que em representen. També s’allunya de tants i tants ciutadans que es queixen enrabiats, amb més o menys anonimat. I de columnistes, tertulians i mediàtics de tota mena. Ho dic sense embuts: no estic d’acord amb el tracte que es dóna i que es vol donar als investigats per corrupció.
Coneixedor de les dinàmiques polítiques, puc comprendre que el Parlament de Catalunya aprovés per unanimitat, el 3 de març, una moció perquè persones investigades per corrupció no s’incorporin a les llistes electorals ni siguin nomenades alts càrrecs o, en cas que ja tinguin aquesta condició, que se les destitueixi o se les faci dimitir. Puc comprendre que, en una matèria de tanta sensibilitat social i tanta repercussió mediàtica, els partits se sentin obligats a prendre mesures efectistes i cap d’ells no vulgui ser menys que l’altre a l’hora de mostrar el seu rebuig a unes pràctiques delictives que denoten un greu menyspreu per la societat.
Ho puc comprendre, però no ho comparteixo perquè, al meu entendre, mesures com aquesta posen en entredit la qualitat cívica d’una democràcia. Ser demòcrata no és una condició natural de la persona sinó el fruit d’una certa autodisciplina. I, entre els preceptes més durs de seguir, destaca amb llum pròpia la presumpció d’innocència.
Que un polític sigui portada dels mitjans de comunicació i es desgranin una colla d’acusacions sobre comportaments il·lícits que duguin a un jutge a investigar-lo no el converteix automàticament en culpable d’aquelles acusacions. És clar que la sang se’ns escalfa, que ens indignem i malpensem d’ell o d’ella i que el voldríem castigat d’immediat, però aquesta reacció primària no es correspon amb l’actitud pròpia d’un demòcrata, que ha de contenir aquests impulsos, reconèixer que hi ha investigats que deixen de ser-ho, que no arriben a judici perquè la causa contra ells es desfà després d’aprofundir en els fets. La presumpció d’innocència no pretén exonerar els culpables sinó evitar que els innocents rebin càstig pel fet que, en algun moment, s’ha cregut que hi havia indicis en contra seu. Aquesta protecció de l’innocent és un pilar fonamental de la democràcia i un valor essencial de l’humanisme. Per això, figura amb una claredat meridiana a la declaració universal dels drets humans: “Tots els acusats d’un delicte tenen el dret que hom presumeixi la seva innocència fins que no es provi la seva culpabilitat segons la llei en un judici públic, en què hom li hagi assegurat totes les garanties necessàries per a la seva defensa.”
En canvi, la moció aprovada al Parlament decideix sancionar els investigats abans de ser jutjats i els imposa penes d’efectes irreversibles: no accedir a determinats càrrecs o perdre’ls. D’aquesta manera, al meu humil entendre, no s’enforteix la democràcia sinó que se cedeix a les pulsions de la indignació -i tots sabem quantes vegades, en la nostra vida privada, ens indignem sense raó.
És cert que certs aforaments, l’eternització de les instruccions i de les vistes, l’existència de mecanismes dilatoris i altres disfuncions dels processos judicials… poden fer creure que qui la fa no la paga, però una cosa no pot anar per l’altra. Que no hàgim abordat amb determinació la creació d’un sistema modern, àgil i eficaç d’administració de justícia no hauria de compensar-se amb mesures preventives per a deixar fora de joc tot aquell que, algun dia, podria ser declarat culpable.
En el fons, la pregunta és senzilla: ¿preferim que uns quants culpables siguin tractats com a innocents fins que es demostri la seva culpabilitat o, al contrari, que uns quants innocents siguin tractats com a culpables fins que es demostri la seva innocència? Estic convençut que la qualitat democràtica recomana la primera. Reconec que, molt sovint, el cos em demana l’altra, però, com ja he dit, ser demòcrata exigeix esforç i triar de vegades l’opció més incòmoda, però més correcta. La millor manera de regenerar la democràcia és procurar que cada vegada siguem, individualment, més demòcrates, és a dir, menys subornables per les passions que alimenten el populisme i més refractaris a adoptar posicions qüestionables pel sol fet que així quedem bé.
