Aquests dies hem assistit a una nova exhibició d’impotència intel·lectual per part de l’Estat espanyol en el seu afany de criminalitzar el president Torra. Aquest Estat, que a través del seu govern i dels seus tribunals no para de violar sistemàticament els drets humans, ha optat per la desqualificació personal dels líders dissidents. El prestigi internacional del president Puigdemont ha fet molt de bé a Catalunya i molt de mal a l’Estat espanyol, i això ha tret de polleguera aquest últim. Tant de mal, li ha fet, que té tots els seus poders fàctics treballant nit i dia per trobar la pedra filosofal que li permeti ferir mortalment –o si més no, durant un parell de generacions– Catalunya i la seva lluita per la llibertat.
Una de les maniobres espanyoles ha consistit a intentar criminalitzar el president Torra des del mateix moment de la seva designació. No podien suportar que un tercer president del Procés tingués la mateixa bona imatge a l’exterior que els seus dos antecessors. Tot el món ha pogut veure l’abisme que separa la cultura democràtica catalana del totalitarisme de l’Estat espanyol, que s’ha revelat davant de tothom com a violador de drets humans i ferotgement sanguinari –han arribat a amenaçar els catalans amb una massacre!–, i els calia prendre mesures. I les han preses. La maniobra ha consistit a abocar galledes d’escombraries sobre la persona del president Torra a fi d’orquestrar una campanya de mentides i d’injúries que el desacrediti i que, de retruc, desacrediti el seu càrrec i Catalunya. Si, per mitjà d’una allau de vagues en sectors estratègics de les comunicacions i d’aldarulls i intimidació de turistes l’estiu passat, ja van intentar destruir l’envejable imatge que té Catalunya arreu del món, què no faran amb un sol home. És tan fàcil abocar escombraries sobre persones indefenses, que la caverna supremacista d’Europa. formada per PP, PSOE i Ciudadanos, no s’ho ha pensat dues vegades.
L’operació consisteix a cercar possibles comentaris que la persona en qüestió hagi fet a la xarxa sobre la relació Catalunya-Espanya, extreure’n els que siguin més idonis per a l’objectiu que es persegueix, descontextualitzar-los tant com es pugui i vendre’ls tot seguit d’acord amb el procediment del sociòleg nazi Joseph Goebbels. Imaginem què hauria fet Goebbels avui, si hagués tingut a l’abast les noves tecnologies de què gaudeixen els seus imitadors contemporanis. Aquests últims, sabedors que la immensa majoria de la gent no anirà a l’arrel del comentari estigmatitzat ni cercarà el fil dels comentaris que l’hagin motivat, tenen barra lliure perquè el linxament sigui reeixit. Quan la massa receptora no té més informació que la que se li subministra no en qüestiona la veracitat i no para compte en tot allò que el subministrador li amaga ni en tot allò que prèviament ha manipulat. Això, lògicament, impossibilita que la difamació pugui ser qüestionada o refutada i tothom anirà repetint com un lloro els mateixos epítets contra la víctima, que en qüestió de dies fins i tot es veurà renyada per algunes ‘veus amigues’. Ja tenim la màquina ben greixada i només cal recollir-ne els resultats.
Molt bé. I quin és el crim de què s’acusa el president Torra? Doncs d’haver emprat el gentilici “espanyols” en to despectiu, per bé que tots els qui l’acusen són els mateixos que en altres contextos i situacions col·loquials han emprat i continuen emprant l’expressió “els espanyols”, “els catalans”, “els alemanys”, “els americans”… amb relació a fets vinculats a Espanya, Catalunya, Alemanya, Estats Units. És una praxi habitual i universal. De vegades té un sentit positiu i d’altres negatiu. No hi ha dubte que, com tota generalització, és un reduccionisme poc objectiu, ja que l’expressió “els espanyols”, els catalans”, “els alemanys”, “els americans”… sembla al·ludir a la totalitat dels habitants d’aquells països, talment com si fossin tots iguals, cosa que no és certa. Tanmateix, ¿quina persona no s’ha expressat en aquests termes infinitat de vegades al llarg de la seva vida?: “els espanyols són això”, “els catalans són allò”, “els alemanys diuen”, “els americans fan”... El 23 de maig passat, el Telenotícies Migdia de TV3 feia aquest titular: “Els espanyols encara creuen en Europa”. Ah, sí?, podríem dir. No s’ofendran, els qui no hi creuen? No, no s’ofendran perquè tenen prou cervell per no ofendre’s.
És el mateix mecanisme que fa que els periodistes d’arreu del món utilitzin les capitals estatals com a sinònim d’Estat: “Madrid prohibeix…”, “Berlín exigeix…”, “Washington envaeix…”. És objectiu això? No, és clar que no. És obvi que no tots els madrilenys prohibeixen, ni tots els berlinesos exigeixen, ni tots els washingtonians envaeixen. Però el reduccionisme esdevé perfectament vàlid, perquè tots som prou intel·ligents per sobreentendre’n el sentit. Doncs bé, per la mateixa raó, tothom sap de sobres que quan algú utilitza un gentilici com a sinònim d’Estat no s’està referint pas a tots els seus habitants.
La cosa canvia radicalment quan el gentilici va precedit de la paraula “tots”: “tots els espanyols”, “tots els catalans”, “tots els alemanys”… Per exemple, la famosa frase de Luis Martínez de Galinsoga, director de La Vanguardia, el 1960: “Todos los catalanes son una mierda”. Aquí sí que l’autor de la frase eliminava sobreentesos i deixava clar que tots els catalans, sense excepció, eren el que ell deia que eren.
Deia el cineasta Samuel Fuller que una pantalla de cinema és un camp de batalla on s’expressen totes les emocions. I certament és així. Però avui aquest camp de batalla també és Internet. Twitter, sense anar més lluny, és un camp de batalla en el qual cada piulada ve empesa per una emoció, un sentiment, un estat d’ànim. Avui dia no hi ha una pantalla més emocional que Internet, perquè les emocions que expressem a través de l’ordinador o del telèfon mòbil són infinitament més reals que les que veiem en una ficció cinematogràfica. I la clau rau en la immediatesa. D’aquí els equívocs que provoquen alguns missatges de WhatsApp. Una carta convencional de les d’abans, per exemple, requeria un temps i un espai per a ser escrita, i un sobre, i un segell, i una caminada fins a la bústia més propera; ara, en canvi, n’hi ha prou de sentir una emoció perquè sigui difosa a l’instant a tot el món, tant hi fa que provingui d’un dormitori, d’un camp de futbol o del mig d’un bosc. Deixant de banda el tema de les amenaces de mort via Twitter, que és del tot inadmissible, suggereixo a aquestes ànimes que ens parlen des d’una pretesa superioritat moral, que elaborin un decàleg del ‘Bon Piulador’. I ja posats a fer, també podrien dictar una ordre que prohibís tocar-se els genitals sense usar paper de fumar.
Aturem-nos, doncs, en aquelles piulades que el nacionalisme espanyol està utilitzant per intentar calumniar el president Torra: “Els espanyols només saben espoliar”, “Evidentment, vivim ocupats pels espanyols des del 1714”, “Francesos i espanyols comparteixen la mateixa concepció anihiladora de les nacions que malviuen als seus estats”, “Vergonya és una paraula que els espanyols fa anys que han eliminat del seu vocabulari”, “Sentir parlar Albert Rivera de moralitat és com sentir els espanyols parlar de democràcia”.
D’entrada, cal remarcar que aquestes piulades no són fetes per cap president, sinó per un ciutadà. És a dir, estan fetes en una etapa de la vida en què el senyor Quim Torra no sols no era president, sinó que ni li havia passat pel cap d’arribar a ser-ho mai. Aquest detall és molt important, perquè és obvi que el president d’un país no té la mateixa llibertat d’expressió que podem tenir la resta de persones. Només cal comparar les formes de Mariano Rajoy, quan al·ludeix a Catalunya, amb les de Pedro Sánchez i Albert Rivera. Mentre aquests darrers tenen carta blanca per dir coses que no dirien si fossin presidents, Rajoy, observat per Europa, es veu obligat a salvar les formes i a empassar-se allò que pensa. Que potser Elisenda Alemany diria el mateix, si fos presidenta, que el que va dir temps enrere: “Els espanyols continuen follant-nos pel darrere i pel davant”? Per descomptat que no ho diria. I Quim Torra tampoc. Per què, doncs, Xavier Domènech, cap dels Comuns, es dedica a blasmar Quim Torra mentre calla pel que fa a Elisenda Alemany? Quanta hipocresia.
Sigui com vulgui, cap veritable demòcrata espanyol no se sent al·ludit ni indignat per les piulades de Quim Torra o Elisenda Alemany, perquè entén molt bé que tots dos es refereixen conceptualment a l’Estat espanyol. Dit d’una altra manera: allò que provoca la indignació del veritable demòcrata espanyol és veure com el seu Estat agredeix i espolia Catalunya. Hom dirà: “I què passa amb els espanyols que viuen a Catalunya i que se senten espanyols?” I hom pot replicar: “I què passa amb els catalans que viuen a Espanya i que se senten catalans? Tenim un problema, oi? Certament. I què fan els demòcrates quan tenen un problema d’aquesta naturalesa? Doncs fan un referèndum, posen les urnes i voten. Així de senzill.
Té tota la raó Quim Torra quan denuncia l’espoliació que patim, té tota la raó quan diu que som un país ocupat des del 1714 –els fets actuals ho diuen ben clar–, té tota la raó quan parla de la concepció anihiladora de França i Espanya –només cal veure el tracte sanguinari que han dispensat a les seves colònies al llarg de la història i els lingüicidis que han perpetrat–, té tota la raó quan diu que ‘vergonya’ és un mot suprimit del vocabulari espanyol –o no és una vergonya escandalosa l’odi desfermat a Espanya contra els drets nacionals de Catalunya?; o no és una vergonya escandalosa, el silenci de la ciutadania espanyola davant l’apallissament que els seus cossos paramilitars van desfermar contra el poble català?; o no és una vergonya escandalosa, la indiferència de la ciutadania espanyola mentre el seu Estat viola drets humans i persegueix i empresona persones innocents pel fet de tenir idees desafectes al Règim?–, té tota la raó Quim Torra quan compara la immoralitat d’Albert Rivera amb el totalitarisme espanyol –o no és immoral dir-se demòcrata i brandar els mateixos principis supremacistes que José Antonio Primo de Rivera?
Són totes aquestes barbaritats el que hauria d’escandalitzar a tot veritable demòcrata. Tanmateix, encara no hem vist que s’hagi creat cap plataforma espanyola contra les agressions del seu Estat a Catalunya, ni cap moviment en defensa del dret d’autodeterminació dels pobles i en solidaritat amb els presos polítics i els exiliats. On són totes aquestes ànimes de pell tan fina davant el gentilici d’espanyol i tan despòtiques davant el gentilici de català? On és tota aquesta ‘progressia’ madrilenya que es creu universalista perquè en la festa dels Goya reivindica la igualtat entre homes i dones, cosa ben lloable, mentre col·labora, amb el seu silenci, a la desigualtat entre pobles? Déu meu, quanta hipocresia! I quanta ignomínia! Sí, ignomínia i hipocresia. Permeteu-me que us ho digui: a més d’ignorants, sou uns hipòcrites! Teniu la barra i el desvergonyiment de dir “racista”, “supremacista” i “feixista” a un humanista com el president Torra.
On és la humanitat d’un Estat que s’enorgulleix de tenir la tortura d’éssers vius com a Fiesta Nacional? De quin racisme, supremacisme i feixisme parlen? Racisme és celebrar un genocidi cada 12 d’octubre; supremacisme és menysprear el dret inalienable dels pobles a la llibertat; feixisme és la imposició de la unidad de España com a pensament únic, feixisme és la conversió de l’administració de justícia en tribunals polítics al servei d’un Règim absolutista, feixisme és l’existència d’una premsa estatal corrupta que anuncia empresonaments i dicta sentències abans fins i tot que ho facin els mateixos tribunals, feixisme és la criminalització, l’emmanillament i l’emmordassament de la dissidència. Tot això és racisme, supremacisme i feixisme. Proposo al Partit Popular, al Partit Socialista i a Ciudadanos que es mirin al mirall.
