Empresaris de Catalunya (unionistes)

"A banda de criticar la independència, han fet aquests senyors cap proclama davant dels incompliments estatals, el greuge del finançament i les infraestructures o els boicots als nostres productes?"

Que el diner és poruc i té aversió al canvi i al risc és una evidència coneguda, aquí i arreu, des de temps immemorials. Que el procés sobiranista pot generar cert temor, dubtes, incerteses en un col·lectiu, ampli, complex i que ha patit molt en aquesta crisi, com l'empresarial, és també perfectament lògic i normal. Que moltes independències s'han dut a terme en moments de creixement i prosperitat econòmica, a diferència d'ara, també és un fet, empíric, que admet poca discussió. Ara bé, d'aquí a definir i projectar un discurs trampós, esbiaixat i emmetzinador, que pretén confondre a l'opinió pública, més que no pas informar o exercir l'inherent dret d'opinió, hi va certament un gran abisme. Els empresaris catalans poc tenen a veure amb aquest col·lectiu indolent i que segueix els dictats de Madrid contra els interessos de país. A banda de criticar la independència, han fet aquests senyors cap proclama davant dels incompliments estatals, el greuge del finançament i les infraestructures o els boicots als nostres productes? Sortosament a organitzacions tramposes com aquesta no cal córrer massa per veure'ls el llautó i ensumar-los la llufa que duen a sobre.

Personalment no tinc cap dubte que si en un referèndum d'autodeterminació a Catalunya només votessin els empresaris, petits, mitjans i grans, el resultat seria molt favorable a les tesis sobiranistes. L'empresari català ha canviat molt en les darreres dècades i ha passat de tenir una absoluta dependència del mercat espanyol a mirar molt més enllà dels límits geogràfics i mentals de la Península Ibèrica. L'explicació és molt variada i, no és l'objecte d'aquest article, però convindrem que menor dependència econòmica d'un mercat com l'espanyol implica uns canvis no tan sols econòmics, també amb poderoses ramificacions polítiques i psicològiques.

També és bo tenir present de qui estem parlant i què ens ofereixen realment. Molts dels que es presenten, sota paraigües com aquest, com empresaris ho són més de nom que no pas de fets. Això els invalida per parlar? Lògicament no, ara bé, fóra aconsellable no confondre més del justament necessari a l'opinió pública, predicar amb l'exemple i dir les coses pel seu nom. I aquí arribem a qui vol i qui no vol la independència? Els executius d'algunes patronals catalanes, ens hem d'interrogar, quin motiu o motius els pot dur a posicionar-se en contra la independència? D'entrada els favors rebuts, i per rebre, de l'Estat espanyol són sempre un poderós reclam, doncs ja ho deia Quevedo al segle XVII "poderoso caballero es don Dinero". De l'altra, no essent, stricto sensu, empresaris els fa molt més dependents d'aquests favors i prebendes vàries. L'empresari que se la juga i que ha lluitat en aquesta crisi, sap que amb un nou Estat català res serà pagat, com frívolament deia en Francesc Pujols, però també sap que moltes oportunitats emergiran i que no comptarà amb un govern que treballa contra els interessos catalans com ara passa. La independència també ha d'implicar, com molts ens diuen, un canvi en la forma de fer i un canvi en les relacions amb les institucions públiques. Si el nou Estat català no fa l'esforç de conversió cap a una democràcia meritocràtica i perseguidora de la corrupció més val que ens quedem dins una Espanya, de virtuts i defectes, que ja coneixem i que ja ens hem empeltat de no pocs atributs. Sempre ens quedarà el trist consol, però consol en definitiva, de poder criticar allò que no ens agrada i fer com si nosaltres no ens va la cosa car "no som d'eixe món" que deia el músic amb pretensions de poeta.

Hem parlat de patronals i també ho podríem haver fet de sindicats. Lamentablement, uns i altres amb poques excepcions, viuen massa sovint del pinso i l'almoina burocràtica. I això no és que els invalidi políticament, és que els fa còmplices d'un estat de les coses que ha embrutat el país i ens ha dut directament a aquesta crisi de conseqüències econòmiques però amb finalitats ètiques i d'enorme mediocritat. Un jurista gironí, Puig Salellas, li ho digué al president Pujol a principis dels vuitanta "el repte és fer una administració que res tingui a veure amb el fallit model espanyol". Ningú li féu cas com tampoc se li féu cas, al bo de Trias Fargas, mort ara fa vint-i-cinc anys, en la seva demanda a favor del concert econòmic.

Se'ns gira feina per fer, ara només com a catalans, aquella transició que no hi hagué voluntat de realitzar a Espanya un cop mort el dictador en els orígens de la democràcia espanyola. Ara sabem, que excessius interessos existien, que impossibilitaven aquest canvi de tot ordre en un país que retornava a l'honorabilitat de l'escena internacional després de quaranta anys de foscor i segles de penombra. Quan Alfonso Guerra digué que a Espanya no la coneixeria, després de l'etapa de govern socialista, "ni la mare que la va parir"; era, una frase feta, grollera i cínica, per dir-nos allò tan lampedusià de que "ho canviaren tot per no canviar res". Doncs a Catalunya haurem de canviar moltes coses i que es vegi i, tant o més important, que es noti. Altrament que mani Podemos, Guanyem, la FAI o la suma de tot això que es diu PPSOE i ens tornin a ensarronar i llevar-nos la camisa com l'Estat sempre ha fet amb els catalans. I d'això estranyament aquests empresaris no en gosen parlar. Curiós però gens sorprenent.

 
 

Comentaris