La meva filla té deu mesos i un superpoder: és inmune a les emprenyades domèstiques. Les petites esbroncades que li fas perquè ha llençat el mòbil al terra estirant el cable del carregador. Els desperfectes que ocasiona mitjançant exercicis que se li ha demanat que no faci. Poc a poc anem notant que perd aquest superpoder, però. Amb el pas de les setmanes, comença a fer cas de les cares llargues o de les instrucciones contundents. Les correccions amb to autoritari per evitar mals majors. Observant-la, em sembla que la seva immunitat a l’enuig patern (pròpia de l’edat) és una defensa del seu cervell perquè la nostra por no li eviti descobrir el món. És a dir, si de ben petita ja compartís les nostres pors, la nostra frustració quan una cosa no surt com nosaltres volem que surti, la nostra prudència desmesurada… no faria res de res. Es quedaria asseguda al terra, sense valor per alçar-se perquè ha caigut un parell de vegades. Sense empenta per pujar les escales o descobrir els perills per temor a fer-nos enfadar. Quieta com un estaquirot sense créixer. Poruga per sempre més.
Per sort, té aquest superpoder: ser força inmune a les emprenyades domèstiques. I resulta que també és una lliçó per a nosaltres, que som absolutament vulnerables al nostre entorn. Submisos involuntàriament a les mirades i les paraules dels altres. Porucs pel què diran o què faran aquells que es relacionen amb nosaltres diàriament. I això ens fa, sense cap dubte, menys lliures i, com li passaria a meva filla si fos així, ens incapacita per créixer i per aventurar-nos a veure la vida des de noves perspectives. Ara que ha passat força temps des que l’Estat va començar a reprimir els catalans per haver votat la independència en un referèndum, podem analitzar les respostes a aquesta repressió sota el prisma d’un nadó. Alguns han decidit seure al parc infantil i no tornar a alçar-se per por a una esbroncada. Altres tenen el superpoder de seguir intentant enfilar-se per l’escala. Conscients, evidentment, que poden tornar a prendre mal o que alguns s’enfadaran i els esbroncaran i els castigaran. Tant se val. Són immunes a la reacció dels porucs i dels covards. Són immunes als que sempre s’enfaden i els amenacen i els castiguen. I aquest superpoder, aquesta valentia innata, és un motor per tirar endavant. Per no deixar-se arrossegar per l’àncora de la prudència ni per les cadenes de les amenaces. Perquè cal seguir endavant.
Aquesta és la recepta, estimats germans del procés. Tots aquells que seguim caminant malgrat que ens sembla que ja no anem enlloc. Sí que hi anem. Més que mai. Perquè el procés no és només una revolta nacional sinó una revolució social desfermada i absolutament històrica. És un moviment terrorífic per a les elits i perillós perquè és real. Perquè s’està intentant canviar el món des de baix i no des de dalt. Esteu (estem) emprenyant a tothom i, per això, posen tota la maquinària en marxa per fer-nos por. Però, igual que els nens petits, hem de fer la nostra i assumir que ignorar les esbroncades és part de la nostra feina. Ser radicalment desobedients a les cares llargues i els “no!” autoritaris. Igual que la meva filla, hem d’enfilar-nos per l’escala o tibar dels cables per créixer, malgrat que trenquem alguna cosa pel camí.
