Estem emprenyats/des

"Ara toca, a més d'aguantar, determinar qui té la culpa de tot plegat. Necessitem una explicació"

Enfadats/des, cabrejats/des, emprenyats/des... I confusos/es. I desanimats/des. Tres eixos de sentiment en els quals ens podem situar la majoria de nosaltres, amb diferents intensitats, en relació al coronavirus.

És un nou moment social i polític, després de l'irresponsable "campi qui pugui" de l'estiu, que a tothom li va semblar bé, perquè hi havia unes ganes infinites de tornar a la normalitat després d'una primavera terrible. Però també tantes presses ("ja hem derrotat el coronavirus") per tornar, en poques setmanes, a un nou confinament total. El panorama no pot ser més depriment.

Ara toca, a més d'aguantar, determinar qui té la culpa de tot plegat. Necessitem una explicació. I hi ha diferents versions en construcció. No importa massa el front conspiranoic, centrat en l'origen xinès. Importa més una altra qüestió: per què s'ha fet tot tan malament?

Aquí rau la clau del canvi polític i social que s'està covant per als propers anys.

Ara estem emprenyats/des, i toca fer-se fotre durant uns quants mesos, però això tindrà conseqüències profundes.

La primera: o més populisme o menys. Premiarem la política més seriosa i responsable, la més científica, que també existeix, o qualsevol versió del populisme? Podem triar. El populisme negacionista i extremista? El que sembla solidari i guai i et diu sempre el que vols escoltar? El que ens convida a esclatar i rebentar? Difícilment triarem polítiques sòlides i serioses, perquè no són prou satisfactòries quan estàs tan, tan emprenyat....

La segona: apostarem algun dia per polítiques econòmiques de futur, de veritat, o ens seguirem creient la "sopa boba" que ens condemna a ser un país poc productiu i competitiu, on gairebé ningú no paga els impostos que li tocarien, on la innovació teòrica és una fantàstica excusa per no canviar res, on totes les esperances estan posades en el totxo, en el petit comerç, en el turisme o els bars i restaurants, amb tots els respectes que mereiexen?

La tercera: les llibertats. Fins a quin punt estem disposats a renunciar a llibertats a canvi d'aparents seguretats? Diem una cosa i en fem una altra: emprenyats, sí, però renunciem a les llibertats amb una facilitat impressionant, gràcies a l'efecte poderosíssim que té la por...

 

La quarta: això d'Europa, existeix? Segur? Ja sabem que Espanya no existeix (l'Estat espanyol, sí: ull), i que disfressa de "federalisme sanitari" o de "centralisme sanitari", segons el moment, una patètica incapacitat d'afrontar seriosament els reptes de fons. Però també estem veient que Europa és un caos, més que un federalisme, i que no funciona en absolut com si fos un únic espai vital. És impressionant constatar la falta de resposta coordinada, des d'Europa, a la crisi del coronavirus...

I la cinquena: Catalunya, en aquest context tan confús, té alguna oportunitat racional per deslliurar-se del llast que representa Espanya? Tenim prou musculatura per anar per lliure i intentar-ho o estem confonent els desitjos, les emocions, les emprenyamentes, amb les possibilitats reals de desenganxar-nos i fer les coses d'una altra manera?

A la primavera, quan torni el bon temps i passem comptes, quan fem balanç de pèrdues, quan hàgim plorat tot el que calgui plorar, haurem de preguntar-nos algunes d'aquestes coses i mirar de decidir quin és el nostre lloc al món, en funció de les nostres forces, de les oportunitats existents, del context.

En aquest gran drama hi ha una oportunitat: decidir qui i què vols ser. Si simplement aspirem a ser el que érem, a anar fent i anar passant, ens quedarem a un raconet de la història del futur. Però hi ha també la possibilitat de fer un salt exponencial, tot i les immenses dificultats. Serà aleshores quan veurem si tenim projecte de país o si tot és soroll i fantasia...

 

Comentaris