Si traiem el cap per qualsevol missa de qualsevol parròquia qualsevol dia feiner (els diumenges és una mica diferent), ens adonarem ràpidament d’un detall que crida poderosament l’atenció. El nombre de dones assistents als oficis religiosos catòlics és notablement més gran que el nombre d’homes. La proporció pot ser, tranquil·lament, de 5 a 1. Aquest és un fet notable si ho comparem amb les altres grans religions occidentals: el judaisme i l’islam. Tant en un cas com en l’altre, la presència de dones al cultes és més aviat escassa. En l’islam, per exemple, les mesquites són territori exclusiu dels homes (les dones tenen reservats uns balcons secundaris que les deixen absolutament aïllades). A les sinagogues, de manera molt semblant, el culte és protagonitzat exclusivament pels homes. De fet, per poder celebrar una cerimònia jueva calen 10 homes. Les dones no compten. Com deia l’historiador jueu Flavi Josep, “les dones són inferiors en tots els aspectes de la vida”. No era pas una opinió extremista. Al contrari. En el món previ a l’aparició del cristianisme la dona tenia un paper purament domèstic. La Mixnà, un llibre de lleis orals jueves, diu: “Que les paraules de la Bíblia siguin destruïdes pel foc abans que ensenyar-les a una dona…”. De fet, la Xemà, l’oració bàsica jueva, diu literalment: “Beneït sigui el Déu que no va fer-me dona”. Aquest és l’entorn cultural en el qual va sorgir Jesús.
De cop, aquest mestre carismàtic jueu introdueix una sèrie d’elements radicals i escandalosos en el seu temps. I un d’ells, potser un dels més rellevants, és l’actitud vers les dones. Per entendre la revolució que implica l’aparició del cristianisme cal saber, d’entrada, que les dones eren considerades, legalment, objectes de la casa propietat del pare o del marit. El patriarcat en tota la seva extensió. La Bíblia diu: “No desitgis la casa d’un altre. No desitgis la seva dona, ni el seu esclau, ni la seva esclava, ni el seu bou, ni el seu ase, ni res del que li pertany” (Èxode 20:17). En aquest estat de coses la relació de Jesús amb les dones fou, com a mínim, polèmica. Jesús va incorporar les dones entre els seus deixebles en les mateixes condicions d’igualtat que els homes, sense restringir el seu pes en la comunitat de seguidors. De fet, és una dona la primera en argumentar la necessitat d’ampliar el missatge cristià als pagans i no només als jueus (Mc 7, 24-30; Mt 15, 21-28). El que és més important encara, les dones que segueixen Jesús ho fan “soles”, sense marit o pare que les acompanyi i vigili. Aquest fet és absolutament trencador en aquell entorn. Tan bèstia que, avui en dia, no podem fer-nos una idea de l’escàndol que va provocar. Les dones tenien drets i deures iguals als dels homes. “Empoderament”, en diríem ara. Dos-mil anys després. Cal recordar que segons totes les tradicions evangèliques les dones són les úniques que estan presents fins al final de Jesús a la creu. Són elles les que, després de seguir-lo des de Galilea, el veuen morir. Els homes, per cert, havien marxat perquè tenien por. Fins i tot Pere, posteriorment “hereu” de l’Església. Són també les dones les primeres que el veuen ressuscitar.
L’experiència igualitària del cristianisme té la seva continuïtat anys després de la mort de Jesús. Les comunitats guiades per Sant Pau són un exemple sorprenent d'”empoderament” femení. Les dones són apòstols (com els homes) lideren comunitats (com els homes), i tenen el do de la profecia (com els homes). Idea que es fa evident a Gàlates 3, 26-28: “Perquè tots, per la fe en el Crist Jesús, sou fills de Déu. Tots els qui heu estat batejats en el Crist us heu revestit del Crist. Ja no hi ha diferència entre jueu o grec, esclau o lliure, home o dona, perquè tots vosaltres sou un de sol en Crist Jesús.” En els Fets dels Apòstols podem llegir nombrosos casos de dones que esdevenen líders de comunitats cristianes importants com Lídia, Evòdia, Síntique o Priscila. Lamentablement, un segle després de la mort de Jesús l’Església va esdevenir jerarquia. Les cartes pastorals del Nou Testament canvien el missatge original i, ràpidament, condueixen els fidels de Crist cap a una organització política que incorpora, sense escrúpols, les tendències masclistes de l’entorn social i cronològic. Quan els líders es converteixen en governants copien el model de família patriarcal.
Malgrat això, fora bo no oblidar que el missatge original del cristianisme (recollit encara en el Nou Testament) és clarament igualitari. La revolució de Jesús capgira les estructures ideològiques i socials de la seva època i és tan absolutament escandalós que encara resulta polèmic avui en dia. Els Evangelis ens recorden que les dones són iguals que els homes, que poden ser apòstols i, com veiem en els Fets dels Apòstols, poden dirigir comunitats. Lamentablement, la pròpia Església ha sepultat bona part d’aquelles idees sota tones de runa reaccionària. Ha convertit el missatge igualitari de Jesús en una estructura política masclista. Sembla impossible. Val la pena revisar certes coses de fa 2000 anys per trobar inspiració davant de problemes recents.
