Empènyer Catalunya a l’abisme per salvar Espanya

"Cada flama, cada pedregada, cada excés, és un argument per a l’estratègia franquista de Sánchez, de Casado i de Rivera"

L’abisme és a dos pams dels nostres peus. En sentit literal, no figurat. L’estratègia, dissenyada entre la Zarzuela, la Moncloa i el Supremo, és claríssima: empènyer Catalunya a l’abisme, per tal de salvar Espanya. El valor suprem és Espanya, no una bandera, no un ideal: tot és molt més mesquí. Es tracta de salvar un sistema de poders, de peatges, d’extraccions de recursos, de superioritat cultural i de propaganda per construir marcs mentals que entretinguin el poble espanyol. I que garanteixin la continuïtat pels segles dels segles dels beneficis que una Catalunya escanyada aporta a un Estat desequilibrat, injust i desesperat.

El poder espanyol ha resolt l’equació. Catalunya és tan important per al seu model de negoci (econòmic, polític, cultural...) que no importa el preu que es pagui per retenir-la. Saben que sentimentalment han perdut Catalunya per sempre, però encara pensen que la por i la repressió poden canviar les coses.

Saben que Espanya i Catalunya es troben en un camí sense sortida, i els és absolutament igual. Apliquen tècniques i estratègies del passat a un futur que no saben controlar. Sánchez s’assembla cada vegada més a Rajoy, a Casado, a Rivera, a Abascal. I a Franco. La desesperació porta sempre al bloqueig, a aferrar-se al passat imperial: si vam trepitjar-los no sé quantes vegades, ara també podrem fer que es rendeixin.

Però aquesta vegada és diferent. Ara, l’any vinent o en algun moment dels propers vint anys. Ja no serà igual: Catalunya se n’ha anat, amb unionistes, federalistes i independentistes. Ves a Madrid o Cáceres o Cadis o Segòvia i ho veuràs: és un altre país, pensis tu el que pensis. Potser no et sents del tot d’aquí, potser no veus clara l’aventura en solitari, però allà ja no t’entén ningú. I a l’inrevés és el mateix. Ja no ens entenem, ja no tenim projecte comú.

Serem millors veïns, el dia de demà, que súbdits d’un mateix rei i d’un mateix sistema de poders. Per això ens empenyen cap a l’abisme de l’estat d’alarma, excepció o setge. Cap a l’abisme de la llei de seguretat nacional. Cap a la intervenció de l’autonomia, que és el seu final.

L’autonomia s’ha acabat per sempre. Però encara podem decidir si ens deixem empènyer a l’abisme o no. Això val per a les protestes més enrabiades, les de les flames, les dels contenidors que es converteixen en boomerangs... Cada foguerada, cada pedregada, cada excés, és un argument per a l’estratègia franquista de Sánchez, de Casado, de Rivera, dels mitjans de comunicació amb respiració assistida i odi intravenós, dels jutges, dels paramilitars que estan donant un cop d’Estat espectacularment exitós...

 

Resistència pacífica, constant, adolorida, contradictòria... I sempre pacífica, al 100%. O caure en el parany dels fiscals i dels guàrdies civils, en la seva veritat tramposa i verinosa. Aquest és el joc.

Estan preparats per a la guerra i els estem donant totes les excuses. Ignorant que aquesta fora de guerra la tenim perduda per golejada. L’abisme d’Espanya no és el de Catalunya, per força. Però ens hi estan arrossegant...

 

Comentaris