Una lliçó que hauríem tots plegats d’aprendre del Quebec – procés independentista fallit- és que la claredat és una necessària i eficaç virtut i eina política: ergo la no concreció, l’eufemisme o la pèrdua de valors dels mots, quan no són les paraules donades, són clarament elements que ens allunyen de l’objectiu desitjat de la independència nacional. Al Quebec tothom admet que aquella manca de claredat, suposadament un actiu per convèncer els que dubtaven – el nostre eixamplar la base- només serví per afeblir el convenciment de la necessitat d’independència i així un referèndum guanyat es perdé per escassament mig punt. I Croàcia al mundial i nosaltres a la figuera –amb perdó de l’Anna-.
A casa nostra avui tenim un país desconcertat que cerca un lideratge clar i evident i aquest, lluny d’acostar-se s’esmuny i ens abandona: no serà que ens calen noves cares amb noves fórmules polítiques perquè les actuals moriren amb el fallit procés? I així és, a Catalunya portem una temporada massa llarga on els nostres dirigents polítics – i de vegades també cívics- juguen a no sabem exactament quina cosa, s’emboliquen amb les formes i els continguts per finalment acabar allà mateix. O és que algú veu i viu una república independent que s’anomena Catalunya i a Barcelona, la capital, hi ha ambaixades d’altres estats independents?
Sabut és, i sentit també, la situació dels exiliats, dels presos però precisament pensant amb ells caldria ser menys frívol i més curós alhora de formular els objectius, utilitzar expressions excessivament altisonants i indegudament incomplertes i escalfar un personal, admetem-ho amb molta fe política i nacional, necessitat d’esperança però no pas de miratges o de miracles a l’estil d’aparicions marianes de cap de setmana per boca de falsos predicadors grans experts del vici bíblic de l’autoestimulació premeditada.
Catalunya i, la seva independència, necessita de realitats i realisme i això no passa per acostar-se a la colla del 155 o en absurdes i acomplexades rebaixes de les nostres demandes, passa per continuar reivindicant aquelles qüestions que fa, només quatre dies, eren cabdals i ens han, val a repetir-ho, fet créixer de les brases fins a grans fogueres el sentiment independentista, fins i tot en ambients impensables fins fa ben poc temps. El caràcter inclusiu i cosmopolita del nacionalisme català, sí nacionalisme català ja n´hi ha prou de complexes, ha afavorit que el discurs independentista penetrés en moltes llars on el català i la catalanitat no hi havien mai estat presents i això és, i continua essent, una gran virtut que, voluntat política de per mig, ens ha de fer reeixir la independència.
Aquest cap de setmana, mentre uns continuen embolicant-se amb noms, obres futures dubtoses i giragonses vàries per rentar-se la cara i omplir-se de justificacions de tot allò que no van voler fer, d’altres han començat a repensar una nova política per aquella república que molts aspirem. Ja n´hi ha prou de jugar a vàries bandes, sobiranista ara i demà si convé autonomista o, embriagar-se amb somnis de nous tripartits esquerranosos per eixamplar una base que mai creixerà amb personatges de moral distreta, com l’Iceta o la Colau, que han faltat a un poble que segueix lluitant i patint molt per la seva llibertat. Probablement lluitar i patir és la única manera, però enlloc està escrit que els que et fallen o et deceben siguin dels teus per por, incapacitat o càlcul defectuós d’uns líders presoners de cabòries autonòmiques. Qui em vulgui entendre ho entén perfectament i qui dia passa any empeny amb el deliri que ja som una república i la realitat, dura i notarial, que el nostre cap d’estat es diu Felip VI quan, en veritat monàrquica, hauria de ser cinquè. Coses de Castella i la Nova Planta que no volem arreglar. Molt bon estiu.
