El setembre de 2011 queda molt lluny d’aquest final d’agost de 2015, tant com poden quedar ben bé uns 1.500 dies, quatre anys d’articulisme a la xarxa, que tot ho degluteix implacable, amb la velocitat que Internet propicia i ofereix. I d’aquí, se n’han desprès cent vuitanta-sis articles de temàtica diversa, que pretenien posar sobre la taula debats lingüístics, polítics, literaris, mediàtics… Tot en la mesura de cada tema segons la vigència i interès. L’èxit, sempre en funció de la difusió, però també de l’aprofundiment, la qualitat, i l’interès imprescindible de la persona que des de l’altra banda de la pantalla ens llegeix, comenta, comparteix i opina al seu torn.
Però dit això, no plego, no me’n vaig a casa, sinó que em trasllado. Perquè tot està per fer i tot és possible, i perquè el món segueix girant, també als Països Catalans i potser ara encara més que mai. Perquè les lletres bateguen i hem de seguir apuntalant el bastiment d’aquesta pobra pàtria espoliada (i no pels de fora). Això ho faig per mil raons, per ritmes, per filosofies, per línia editorial. Per canviar d’aires i prendre embranzida.
Gràcies, moltes gràcies: a tothom que m’ha llegit; a qui de vegades llegia abans de les publicacions dubtoses i me les apuntava lingüísticament; gràcies a qui em va introduir fa quatre anys al Singular, que em va propiciar trobar-me amb el seu antic director; gràcies a qui ha comentat alguna volta o altra; i gràcies a tothom que ha compartit lletres d’aquí i d’allà.
Seguim, seguirem. Ens anirem trobant pel camí i no esperarem Godot dubtosament. Per a la resta, salut.
