ELS ZOMBIES VOTEN SÍ

"Vigilem, perquè aquesta és l'actual consigna. Que què ens passa ara? Ara no ens passa res... fa 300 anys que ens passa"

Dràcula; King Kong; L'home llop (i el sargantana, l'escarola, o l'amoníac); Frankenstein (i la seva nòvia i sa cunyada i sa tia política), La mòmia (amb embenat públic, o privat, o concertat, o concentrat); Godzila; el Fantasma de l'Òpera (i el de la discoteca, i el de la pinacoteca), Fu manxú; Fantomas; el cervatell de dos caps tòxics i orelles metralleta; la rata amb cua de serra elèctrica i bigotis d'alt voltatge... Siguem sincers, honestos, diem la veritat: Ja no ens queden monstres, bèsties malèfiques. Tots han mort. Tots? Tots no! Ens queda... el zombi.

El català és un zombi. L'únic bitxo diabòlic, el pebrot coent, que és manté en peus. Ahhhh!!! Quina por mare! Mira-te'l. Camina entre la mort i la vida. Mort vivent li diuen al passar. Un mort que reneix, que ve del més enllà, però que mai ha marxat. Zombi. Aixeca els braços. Camina. Absent, encantat, automàtic. On vas Zombi meu? De passeig? A xarrupar un gelat? "A votar, caratxos!" Perdoni, vostè. Crec que li he xafat la tomba.

Catalunya s'aixeca del forat. Catalunya ressuscita. Catalunya camina. Potser grogui, potser marejada per un inacabable viatge infantil. Potser narcotitzada per un segrestador mal afaitat, malgirbat. Potser auto perforada per una broca que forada l'orgull, l'auto estima, la confiança, la identitat. El país que viu amagat sota la taula comença a picar. Hi ha vida a sota. Hi ets tu i tu, i tu. I també, tu, clar que sí. Hi som tots. Hi hem estat sempre. Sempre! Però ara sortim. Ara ens veiem les cares, ens coneixem, ens toquem. Estàvem a la tomba i ara esgarrapem l'aire. Venim de la terra i anem a la terra.

El zombi surt a votar perquè vol viure. Vol enterrar la mort. Vol dir adéu a un país endolat i d'olor d'alls. El zombi es muda, s'endiumenja, es perfuma. El zombi diu SÍ a les consultes per la independència. El zombi vol "fer de Catalunya un poble normal". Com ho va escriure el 1930 l'historiador Ferran Soldevila. Volem ser normals. No volem rosegar-nos les ungles entre la vida i la mort. No volem ser habitants d'una sala d'espera d'urgències eterna. Aiiii!!!!

El moment és imperiós, com l'alè d'una mort sobtada. El moment és com la nit i el dia. Un dia anirem a dormir sent catalans i ens despertarem espanyols. L'èxit, el triomf, la victòria és l'aigualiment. Aviat, aviat, aviat no hi haurà diferències. No hi haurà res. Res de res. Anivellament, aplanament, arrasament. El comunisme i el feixisme es donen la mà. Taula rasa. Catalunya ja no és. No és, no serà. No, no, no. Negació, desaparició, mutilació, aniquilació. Et diran no. No, i no. No. Ja no podré estimar-te zombi meu, ja no. Muas!

Voldran matar-te de nou. Ara diuen: "¿Pero qué les pasa a los catalanes ahora? ¿Porqué se enfadan? És la demagògia vaselina. La nova forma de manipulació genocida.

Vigilem, perquè aquesta és l'actual consigna. Que què ens passa ara? Ara no ens passa res... fa 300 anys que ens passa. Vull dir que.. no se n'havia adonat que sóc català? Potser s'havia pensat que sóc un mandril? Ara. Ara? Ara no és res. Ara i adés. Sempre ens ha passat. Sempre passa. No estem molestos per una baralla de cap de setmana. El nostre cap de setmana no ha acabat mai. Diuen, repeteixen, no pararan de xisclar: ara, ara, ara. Ara és una mentida. No hi ha un ara sense un adés.

Ara és l'hora que els zombies de tots els cementiris de Catalunya surtin. Caminin. En la mateixa direcció. Si la vida és mort. Trobem-nos a la cruïlla. Catalunya s'està reconeixent. Per primer cop, des de fa molts anys. El país surt del nínxol. Milers de zombies per tot el territori. Els veig aquí i allà: "Tot lo que veig se vos assembla en mi... / Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí. / I quan vinga aquella hora de temença / en què s'acluquin aquests ulls humans, / obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans /per contemplar la vostra faç immensa. / Sia'm la mort una major naixença". SÍ, terrenal.

 
 

Comentaris