Els vint-i-nou contes de Márquez

"Les narracions de Márquez es caracteritzen, majoritàriament, per un tipus de narrador que té un posat fred, concís i judicatiu"

El conte, la narració breu, el microrelat. Potser aquests tres noms no són ben bé el mateix gènere, certament, però solen usar-se per fer referència a la narració breu, de menys extensió i —diuen— complexitat. Sota el paraigua d'aquesta etiqueta, «narració breu», hi trobem peces petites, intenses, de vegades molt travades i d'altres no tant; amb finals oberts o ben tancats. Hi trobem, també, personatges que amb molt poc espai estan molt ben definits i molt profundament. Però el que tenen en comú aquestes etiquetes és que, per a molts, només es fa referència a una sola cosa i s'acaba arribant a una conclusió, que no és cap altra que pot ser un gran gènere amb els ingredients adequats. De vegades, però, és difícil de trobar a un nivell creatiu elevat. Però per fortuna, aquest país sembla que té narradors bons i, en ocasions, molt bons. Aquest darrer cas és el d'Eduard Márquez.

Márquez (Barcelona, 1960) ha publicat anteriorment a Quaderns Crema els llibres Zugzwang (1995) i L'eloqüència del franctirador (1998). Aquests dos volums contenien 61 narracions; d'aquestes narracions n'ha descartades 29 i les restants, 32, les ha reescrites i reordenades. El resultat és aquest volum: Vint-i-nou contes menys. Un volum de contes ja publicats, però amb un gir nou fruit d'aquest treball posterior de Márquez. De vegades, el sedàs del temps, i segurament l'autoexigència, fan que quedi el que realment val la pena.

El primer que ve al cap quan un s'apropa al llibre és que, segons com, es pot anar desgranant, poc a poc, de mica en mica. Conte a conte. I cal tenir clar que hi ha tants ritmes de lectura com lectors, i més encara: segons l'estat anímic del lector hi ha una infinitud de paràmetres que canviaran. Per això, jo he optat per anar mastegant els contes, però he de reconèixer que sempre que n'acabava un tenia l'ànsia de llegir més, i millor, el següent relat. I, honestament, pocs (si és que ha passat), m'han decebut.

Les narracions de Márquez es caracteritzen, majoritàriament, per un tipus de narrador que té un posat fred, concís i judicatiu. Aquest tipus de narrador distant, també omniscient, guanya objectivitat i versemblança als ulls del lector. I podríem dir que, en aquest sentit, fa les narracions molt interessants, amb un poc de cinematogràfic —descriptivament parlant, si més no— i el distanciament objectivista del narrador. Personalment, crec que té tocs de Calders, però té un humor definitivament divergent. Sense la sorna caldersiana, diferent o, directament, absent. Alhora, a mi, i així vist de lluny, també em recorda una mica el to subvertiu d'alguns fragments de Francesc Trabal. Si salvem les distàncies, enormes, entre aquests narradors, veurem que les influències que hi podrien tindre (ho ignoro totalment, tot i que hi trobo vagues ressons) són diferents per intensitat i incisió. Ara bé, un punt en comú: són, tots ells, mestres de la narració breu.

Que Márquez treballi, esporgui, reordeni i faci una tria de les seves narracions és, per al lector, una autèntica sort: podrà gaudir en un sol volum de peces excel·lents i, si en té més ganes, sap que pot trobar d'altres títols de l'escriptor barceloní en forma de novel·la o de conte.

Eduard Márquez
Vint-i-nou contes menys
Barcelona: Empúries, 2014 

 
 

Comentaris