Els tres punts dèbils del PSC

"El poder real del partit -els alcaldes i els dirigents de l'àrea metropolitana- ni entén ni comparteix el propi ideari històric"

El PSC és el partit a Catalunya que més ha patit i pateix els temps que corren. Hi ha analistes crònicament identificats amb els socialistes catalans que retrauen al procés sobiranista el viacrucis que pateix el seu partit. Com el pagès que clama al cel i retrau a Déu la pedra que li desfà la collita. El PSC, senzillament, ha quedat descompensat i descompassat, no ha estat ni està a l'alçada dels canvis que viu el país. No ha entès el gir de la majoria social i, si l'ha entès, ni l'accepta ni s'hi acomoda. Viu una incomoditat profunda i intensa. S'emprenya amb la gent i amb els seus rivals polítics perquè no deixa de perdre oxigen amb cada nova contesa electoral. La seva direcció només ha sabut fer front a les crítiques dels discrepants interns amb el foc a discreció. Les desercions ni tan sols es compten.

Quins són els tres punts dèbils que expliquen tant d'error i que amarguen l'existència de la força política que va arribar a controlar la gran majoria de les institucions del país només fa tres anys?

En primer lloc, la falta de liderat. Una falta crònica. Els dirigents reals del PSC, els anomenats capitans de l'àrea metropolitana o l'aparell que en regula els budells des del carrer de Nicaragua, decapitat Pasqual Maragall, ha estat incapaç de trobar dirigents solvents per substituir-lo. José Montilla va servir per a constatar que els operaris de la maquinària del partit no estan capacitats per fer-ne de capità. Pere Navarro, tot seguit, encara ha reblat més el clau del ridícul. I ara ningú s'atreveix a fer un pas al front.

Després de la dimissió de Navarro, tots aquells que tenen alguna possibilitat de mantenir l'alcaldia a la seva ciutat han declinat ocupar la primera secretaria. Ningú vol un calze d'amargura que només garanteix sang, suor i llàgrimes. No victòria. Ningú, tret de Miquel Iceta, que, després de dues dècades formant part de la tríade que dirigia el partit des de l'ombra, s'ha ofert per rostir-se al sol. Ahir en el consell nacional Iceta es va oferir "per al que calgui". I va ser el més ovacionat. Un aplaudiment intens que constata la greu mancança de liderat que pateix el PSC.

El segon punt dèbil del PSC l'equipara al PSOE i a tota la socialdemocràcia europea. Diuen que ha estat la socialdemocràcia la que ha portat a Europa l'Estat del benestar de què gaudeix. Qui diu això no coneix la figura d'Otto von Bismarck. Ni ha entès que la legislació social més avançada a Europa sovint ha estat aprovada per forces radicalment conservadores, o directament reaccionàries o autoritàries, per equilibrar la repressió contra el moviment obrer. Europa és una pura contradicció. Però, sigui com sigui, el problema de la socialdemocràcia europea al començament del segle XXI és que ha estat incapaç de definir una política econòmic alternativa als partits conservadors. No és estrany, doncs, que a Alemanya els socialdemòcrates siguin els millors companys de viatge d'Angela Merkel. Ni que a Espanya, després de l'experiència de José Luis Rodríguez Zapatero, el votant d'esquerra més sòlid, desconcertat, ara s'hagi fragmentat en diverses opcions que es proclamen més radicals. El PSOE -i el PSC- perpetren un discurs des de l'oposició que tothom sap que rebaixaran quan arribin al poder. Ni el PSOE ni el PSC són considerats una "esquerra" alternativa a "la dreta". Encara no ho han entès, però ningú els creu quan reivindiquin "l'eix social". Aquells que realment voldrien un canvi profund en el sistema els veuen més com a problema que com a solució, Amb tots els vicis que "el sistema" ha anat acumulant en els darrers anys.

El tercer i darrer punt dèbil del PSC és l'altre "eix" que històricament l'havia definit: el nacional. El poder real del partit -els alcaldes i els dirigents de l'àrea metropolitana- ni entén ni comparteix el propi ideari històric. Són ells els que van designar Pere Navarro primer secretari i també els qui li van demanar que sacrifiqués el concepte "dret a decidir" i el supedités a les exigències del PSOE. Són ells l'autèntica marca blanca del PSOE a Catalunya i són ells, també, els que han decidit sacrificar tot el territori que calgui per mantenir l'hegemonia municipal als seus feus. Són ells, finalment, els que han liquidat el mateix Navarro quan han vist que, com a conseqüència lògica de les eleccions europees, ho podien perdre tot. Ara estan desconcertats. Tan desconcertats, que no han estat capaços de convèncer un dels seus, Núria Parlón, perquè substitueixi Navarro. Tan desconcertats, que serien capaços d'atendre l'oferiment de Miquel Iceta. Una decisió que descarnaria encara més els tres grans punts dèbils del PSC. Els que poden convertir-lo en un residu.

 
 

Comentaris