Els traiem de polleguera

"Si alguna medalla es pot posar el Barça de Messi és haver atropellat el Madrid fins arrossegar-lo a comportar-se com un club més"

Jo ho he vist. Us ho juro. Periodistes del Madrid desitjant-li sort al Barça. Aplaudint-nos si un dia, per sorpresa, ens sortia un bon "Clásico" (abans en dèiem "Derby"). Si guanyàvem una Lliga ens picaven l'esquena amagant la rencúnia sota una capa de maquillatge color condescendència. Fa anys, és clar. Quan el Madrid era tan gran i memorable que ningú li feia ombra. Quan el Barça era un aspirant esforçat que nedava contracorrent a mil milles marítimes del equip emblemàtic d'Espanya. Jovenets, el Barça ha picat molta pedra i ha estat un club enorme però amb un palmarès mediocre. Recordo quan mirava els periodistes i ex-jugadors del Madrid amb fascinació perquè ens menyspreaven sense odiar-nos obertament. Pensava: d'on treuen la sang freda per desitjar-nos sort o per felicitar-nos una victòria? Com s'ho fan?

 

"El Señorío", es deia. Recordeu? "El Club más señor de España". Ves a saber què vol dir això de ser "señor". Avui en dia deu estar molt mal vist un adjectiu tan hetero-patriarcal. El Madrid presumia d'elegància, de noblesa i de grandesa. Les qualitats que, si no hi ha vertadera noblesa, són disfresses dels arrogants que es senten per sobre del altres. Evidentment, aquesta farsa dura el que tarden a fer-te caure de l'altar. Ara sabem, sense secrets ni mentides, que l'elegància era pura superioritat. Quan el Madrid era implacable i invencible i el Barça un aspirant motivat la seva condescendència era enorme. I, a sobre, la vestien d'una nova superioritat. Una mena de valor inabastable per a qualsevol. El Madrid no només era el millor del món sinó que, a sobre, respectava els rivals. No se sentia intimidat per ningú i, per tant, ens tractava com a fills, no como a iguals. Però aquesta mena de pantomimes es desmunten amb el temps. Igual que el Madrid havia estat un club brut, obscur i violent abans del "Señorío", ara torna a comportar-se com el que és. Un equip normal i desesperat.

 

 

Si alguna medalla es pot posar el Barça de Messi és haver atropellat el Madrid fins arrossegar-lo a comportar-se com un club més. Com qualsevol altre. Com un equip amb pors, amb debilitats, amb enveges i patiments. Ara ja no ens desitgen sort ni se n'alegren hipòcritament de les nostres victòries europees. Ja no ens feliciten ni diuen coses com "que gane el mejor". Diumenge mateix, en un d'aquests programes de tertúlies esportives fets a Madrid, cap dels periodistes que hi havia (CAP!) va voler felicitar el Barça per la victòrria. CAP. Vaig recordar, com en un flaix, aquella vegada que, fa anys, vaig quedar estupefacte veient com els periodistes més madridistes del món ens desitjaven sort. Érem insignificants, per ells. Ara els hem destrossat la moral. Els hem superat i, sobretot, els hem tret de polleguera.

 

 

Comentaris