En català diem que qui no té feina el gat pentina, i el Partit Popular, que ha estat pràcticament expulsat de la vida política de Catalunya –només cal mirar la seva invisibilitat en el mapa municipal del país–, s’avorreix mortalment. La trompada ha estat tan forta, tan forta, que s’entén que ni tan sols els hagi quedat esma per retirar, com els ordena la llei, els cartells de propaganda electoral. A Sant Cugat, per exemple, on la població ha foragitat el PP de l’Ajuntament, els cartells continuen al mateix lloc tres mesos després. Per això ara, per tal d’esgarrapar algun titular que faci veure que són vius, el representant del Subgrup Parlamentari, Alejandro Fernández, en comptes de despenjar cartells, s’ha despenjat amb unes acusacions que, de tan intel·lectualment pobres, es giren en contra seva.
Fernández acusa el govern català de “culpar Madrid” dels dèficits de Catalunya, d’haver “alterat greument la convivència”, de “tractar més de la meitat de la població com si fossin traïdors a la pàtria”, d’ignorar la “Catalunya real”, i de ser un “moviment clarament nacional-populista”, cosa que, segons el Partit Popular, hauria “tingut conseqüències diabòliques per a les polítiques públiques”. Quan qui parla són les vísceres i no el cervell, es diuen coses com aquestes. Però tractant-se del PP és absolutament normal. Tota la seva història, des del 1976, és un enfilall d’esputs viscerals i d’invectives carregades d’odi contra Catalunya, contra la seva llengua i contra els seus drets nacionals. “Contra Catalunya”, era el lema dels quatre milions de signatures que van recollir per Espanya el 2006.
Però no fan pas res que sigui nou. Tots els colonitzadors d’arreu del món s’han exclamat sempre que les colònies culpen dels seus dèficits econòmics la capital de l’imperi. Tots. Creu el colonitzador que la colònia ha de ser submisa i acceptar que la seva espoliació és un manament de Déu. En aquest cas, d’un déu espanyol, imperialista i catalanofòbic. Doncs sí, senyor Alejandro Fernández, els dèficits de Catalunya vénen precisament de la ferotge espoliació fiscal que l’Estat espanyol porta a terme dia rere dia, any rere any, al nostre país, amb xifres astronòmiques que servirien per rescatar països en fallida als cinc continents. El tercermundista sistema ferroviari de Rodalies Renfe que Madrid imposa a Catalunya o el fet que la inversió total executada per l’Estat al nostre país l’any 2018 hagi estat d’un exigu, mesquí i insultant 10,4% són coses que parlen per si soles.
També és rotundament fals que la convivència a Catalunya estigui alterada. És cert que el PP fa anys que malda per alterar-la i abocar el país a una escalada de violència que serveixi, tot homenatjant el fundador del partit, per fer entrar els tancs espanyols per la Diagonal. Però per desgràcia del PP, els catalans som essencialment demòcrates i no dirimim les discrepàncies a cops de puny, puntades de peu o cops de porra, sinó votant. Coneix la paraula ‘votar’, senyor Fernández? I la paraula ‘urna’? Quan els catalans tenim un desacord o volem saber què pensem sobre una qüestió determinada posem una urna i votem. Així de senzill. I això serveix tant per decidir si volem una reforma de l’avinguda Diagonal de Barcelona o la independència de Catalunya. I si a Espanya li agrada, bé, i si no, també. Aquesta és la Catalunya real, la que el PP, partit d’ultradreta i ultranacionalista espanyol, més odia.
Resulta còmic, d’altra banda, que el PP, utilitzi el terme ‘populisme’ sense parar atenció que, si hi ha un partit populista, aquest partit és, ves per on, el Partit Popular, com el seu nom indica. Per això arriba a la baixesa de definir l’independentisme com un “moviment nacional-populista” en un ridícul intent de provocar una associació d’idees que al·ludeixi sibil·linament al “nacional-socialisme”, és a dir al nazisme. És tot el que dóna de si la seva impotència intel·lectual, oi que sí, senyors i senyores del PP? Algú hauria de dir-los que ja fa més de dos mil anys que Aristòtil va descobrir el joc d’aquesta mena de maniobres.
Diguem finalment que en l’enfilall d’estirabots llançats pel PP n’hi ha hagut un de força hilarant, i és aquell que acusa el govern de Catalunya de “tractar més de la meitat de la població com si fossin traïdors a la pàtria”. En primer lloc, el PP hauria d’explicar d’on treu això de “més de la meitat”? Com poden saber-ho, si, segons vostès, no hi ha hagut cap referèndum d’independència? Si aquest referèndum no va existir, què hi fan tants catalans a l’exili, a la presó o encausats? I si accepten que l’U d’Octubre sí que hi va haver un referèndum, n’hi haurà prou que prenguin nota del resultat: a favor del SÍ, 2.044.038 vots; a favor del NO, 177.547 vots; en blanc, 44.913 vots.
Tota la criminalització, tota la persecució, tota la violència que l’Estat espanyol ha llançat contra Catalunya prové del fet de considerar que l’independentisme és un “traïdor a la pàtria”, a la pàtria espanyola; tan traïdor a la pàtria espanyola com ho era l’independentisme cubà i com ho era l’independentisme de tots els altres territoris ocupats que un dia li van dir ‘prou’. I li van dir prou perquè estaven fins al capdamunt que Espanya els imposés una pàtria que no era la seva. Exactament igual com n’està fins al capdamunt l’independentisme català. L’independentisme català no pot ser mai traïdor a Espanya, per la senzilla raó que Espanya no és ni ha estat mai la seva pàtria. La seva pàtria és Catalunya, i és per la seva llibertat que lluiten. Lluiten per ser lliures de pàtries superbes i pretesament dominadores, repressores i anorreadores com la pàtria que Espanya els imposa.
