No em treuré mai del cap les imatges de les esquadres del CNP arribant a l’Institut Jaume Balmes de Barcelona. Visc a prop i a dos quarts de nou vaig veure com arribaven en formació, cuirassats i armats fins a les dents. Crec que va ser el primer lloc on van actuar i ningú no s’ho esperava. La gent, després d’una nit d’activitats i una xocolatada matinal, va rodejar el centre amb els braços en alt, en actitud no només pacífica, sinó pacifista. Hi havia molta gent gran i molts adolescents.
Els policies de negre van aixecar les porres i van agredir salvatgement a tothom. A tothom, sense miraments. Les víctimes no tenien res a veure amb els joves d’una manifestació antisistema o els adults d’un conflicte laboral; allà hi van deixar famílies terroritzades, persones sagnant i una societat humiliada que no oblidarà mai l’U d’Octubre. Una parella de mossos s’ho mirava des de l’altra cantonada amb els ulls com plats, impotents, mentre la gent, desesperada, demanava ajuda als bombers pel mòbil… Pobres bombers, pobres mossos i pobres de nosaltres.
Van marxar Pau Claris amunt, amb les urnes. Els venia a reforçar una columna de furgonetes de la policia que va haver de recular perquè dos taxistes que passaven per allà van creuar els seus vehicles i els van impedir el pas. La gent, agraïda, aplaudia als taxistes, en conservo les imatges al mòbil. De cop, vaig veure com un dels policies se m’acostava, amenaçant-me. Tenia la mirada fixa, però difusa per la foscor de la visera del casc. No sé si va recuperar la condició humana en tornar a casa seva, fos on fos.
En fi, res, només volia dir que tots els testimonis del Suprem diuen la veritat.
