En el debat d’investidura del MHP Carles Puigdemont, el president del grup parlamentari de Catalunya Sí Que es Pot (CSQP), Lluís Rabell, va estar especialment dur, una mica emprenyat i tot, com va retreure-li l’aspirant en una de les seves celebrades rèpliques d’aquell dia. Rabell va carregar contra l’entesa entre Junts pel Sí i la CUP perquè, segons ell, aquest pacte no comportava contrapartides socials. També va carregar contra un independentisme unilateral que va afirmar que no té recorregut perquè, fent ús de la tòpica retòrica parlamentària, “la independència és una cosa massa seriosa per deixar-la en mans dels independentistes”.
El diputat postcomunista, que té el capteniment i la fesomia d’un carnisser, va insistir que el 27-S “el plebiscit no es va guanyar”, malgrat el 48% de vots a favor de la independència i el 39% en contra, i va defensar diverses vegades que la independència unilateral no arribarà i “no hi haurà cap desconnexió”, ja que “no hi ha legitimitat democràtica per fer-ho” i “això no es resol amb tripijocs i combinacions parlamentàries”, en referència a la frase d’Artur Mas conforme s’havien corregit les urnes amb el pacte amb la CUP. “Si es creu que des de la unilateralitat es pot crear una agència catalana de protecció social és que vostè és un somiatruites que no pot estar al capdavant de la Generalitat”, va etzibar a Puigdemont, i es va referir a una hipotètica ruptura amb l’estat com “una enganyifa, una fanfarronada que ningú es creu, senzillament es tracta de guanyar temps i pilota endavant per refer un partit en caiguda lliure”, en clara referència a CDC.
Fa gràcia que un dirigent d’esquerres que porta anys i panys en el món de la política des d’un dels córners més extrems, i per això no va aconseguir mai ser elegit diputat, acusi algú que té el suport de dos milions d’electors de ser “un somiatruites”. És l’utòpic convertit en un vulgar pragmàtic. Cal tenir fetge, però Rabell en té, i de ben gros, perquè fins i tot els seus correligionaris el donen per amortitzat. La política catalana és així. Hi ha qui dóna lliçons quan el primer que hauria de fer és mirar-se al mirall.
Rabell gesticula i crida des del faristol per intentar sostenir-se davant les estrebades dels seus companys d’escó i de coalició, la famosa sopa de lletres que Ada Colau vol reduir a una, liderada per ella, l’activista que un dia va dir que no s’integraria en cap partit perquè “és un greu error confondre la política amb els partits”. Colau va anar més enllà i va assegurar que “el sistema de partits forma part del problema i no de la solució”, i ja ho veuen, ara és ella qui vol crear un partit.
Però tornem a la idea que va defensar Rabell segons la qual qui defensa la independència és un somiatruites. Rabell va aconsellar als independentistes que, “per assolir la independència, cal recolzar-se amb tota aquella gent que, tot i no voler-la, està disposada a lluitar perquè Catalunya decideixi i es respecti la paraula de la ciutadania”. Fins aquí crec que la majoria d’independentistes li donarien la raó, perquè la independència només arribarà si s’eixampla la base social i política dels demòcrates.
Sense demòcrates no hi ha dret a decidir que valgui. Però Rabell, que el 9N diu que va votar Sí-Sí no per cap convicció independentista sinó per tocar la pera a l’estat, el dia de la investidura va asseverar que “la independència té el suport de la meitat de la ciutadania de Catalunya però no en té cap fora”. A Espanya no hi ha independentistes catalans! Caram, quina descoberta!
En faig broma perquè els polítics sovint s’extralimiten en la seva manera de defensar el que pensen. Rabell volia dir que entre els partits espanyols n’hi ha dos, Podem i IU, que estan disposats a “permetre” que els catalans decideixin el seu futur. Rabell va defensar que, arran de les eleccions espanyoles —que a Catalunya va guanyar En Comú Podem amb l’esquer del referèndum—, el panorama polític havia canviat. Em fascina l’optimisme de Rabell. Ara tenim qui ens defensi a Madrid, va arribar a dir, perquè En Comú Podem tindrà grup parlamentari propi i Podemos posarà el referèndum com a condició —una de les famoses línies vermelles— per propiciar un govern espanyol d’esquerres. La realitat posa tothom al seu lloc, com s’està veient.
En Comú Podem no té grup parlamentari propi ni el Congrés ni al Senat, com era evident que passaria atès el reglament i la correlació de forces. Prometre no fa pobres, podríem dir, perquè la promesa del grup parlamentari recolzava en la hipotètica xamba que Podemos guanyés amb majoria absoluta. Només els “somiatruites” s’ho podien creure, oi? Davant la impossibilitat d’assolir el que s’havia promès en campanya electoral, En Comú Podem ni tan sols no ha reaccionat com els quatre diputats de Compromís, que han abandonat el grup de Podemos per integrar-se el Grup Mixt. En Comú Podem repeteix la fórmula PSC i per arribar aquí no calia córrer tant, perquè el jonc no en valia la candela.
Els amics madrilenys de Rabell demostren que els defensors catalans de la “tercera via” (ara ja sense Duran i Lleida però sí amb UDC) s’il·lusionen fàcilment amb coses impossibles o estranyes. El referèndum és negociable i fins i tot és intercanviable per un Ministeri de títol bolivarià que ens l’organitzarà per no trencar la sobirania espanyola, que és el que precisament no es vol deixar anar ni en broma. En definitiva, que Rabell i els seus seguidors “terceristes” són uns “somiatruites” com una catedral. Podríem aplicar-los aquell refrany que diu que si se’n parla molt, la cosa va escassa. Vull dir del referèndum, és clar.
