A Portugal, la revolució dels clavells va triomfar quan un soldat va acceptar el clavell que li oferia una noia per col·locar-lo al canó del seu fusell. De seguida, el gest es va multiplicar per tot Lisboa perquè aquells soldats formaven part del poble portuguès i cap d’ells no volia disparar el seu fusell contra la gent del carrer, contra les persones que eren com ells, com les seves famílies, com els seus veïns, com els pobles i els barris a què pertanyien.
Quatre dècades més tard, a l’altre extrem de la Península, un altre poble ha recuperat els clavells com a símbol de pau. Però aquesta vegada els militars no els agafen. Impertorbables, els guàrdies civils creuen els braços i es parapeten rere unes ulleres fosques. No són soldats de lleva, com els portuguesos. Són professionals que no es commouen davant un país del que no creuen formar part. De fet, les seves accions i els seus uniformes serveixen per assegurar que aquest poble que els ofereix clavells no existirà mai.
A Portugal, els clavells van servir com a icona del triomf d’un poble. A Catalunya, els clavells serveixen com a eina de lluita. El seu vermell intens confereix identitat a un poble que no es cansarà d’oferir clavells fins guanyar.
