L’article d’ahir de Jordi Barbeta a La Vanguardia sobre fins a quin punt és mesquina la política catalana l’encertava de ple. Des que els socialistes van aconseguir per segona vegada la presidència de la Generalitat per la porta del darrera, l’agressivitat política de la coalició governamental ha anat augmentat proporcionalment al desprestigi del segon tripartit. Primer només era la sempre funesta i infantil superioritat moral de les esquerres, que és tant o més pesada i reaccionària que els sermons dels antics rectors de poble amb sotana. I quan no n’han tingut prou i han començat a comprovar que la paradeta del poder obtingut de segona mà sembla que els trontolla, aleshores l’agressivitat ha arribat a cotes realment paranoiques.
La comissió d’investigació que han muntat al Parlament de Catalunya per investigar la relació entre l’estafa dels senyors Millet i Montull amb el finançament de CDC és, directament, una violentació de les normes democràtiques. I no ho dic jo, sinó que ho va assegurar el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, el senyor David Martínez Madero, antic fiscal anticorrupció, en una entrevista a Els Matins de TV3. Tal com argumentava ell, “les comissions d’investigació, dit pel Tribunal Constitucional, per la llei, pel reglament de la Cambra Catalana i pel reglament del Congrés dels Diputats, tenen com a finalitat esbrinar les responsabilitats polítiques dels membres del govern. No es creen per investigar l’oposició”. Com és que els campions del control, els antics fiscals Mena i Villarejo no baden boca? És que el pes de la Creu de Sant Jordi que els va atorgar aquest Govern no fa gaire pot més que el sentit de justícia? Segurament sí, perquè en aquest país el món judicial és tan mesquí com la mateixa política.
El l’article que he esmentat abans, Jordi Barbeta apuntava que tots els governs aprofiten el final de mandat per inaugurar escoles, hospitals i polisportius, infraestructures diverses i festivals d’estiu. És a dir, volen presentar-se en positiu davant l’electorat. És ben normal i fins i tot forma part del ritual. Ara bé, quan hi ha poc a inaugurar; quan el balanç de l’obra de govern és pobre i les expectatives electorals de l’oposició augmenten; quan la crisi s’estén com una taca d’oli i la gent no està per festes, aleshores aflora la temptació d’intentar “embrutar” l’oposició com sigui. Això és el que ha fet el PSC. No tan sols s’ha deixat arrossegar cap al penya-segat pels escolanets d’ICV-EUiA i ERC, s’hi ha encaminat sol. I és que la principal estratègia de la coalició que integra el Govern de Catalunya és desprestigiar el primer partit de l’oposició amb aquesta comissió d’investigació parlamentària que jurídicament no s’aguanta per enlloc. L’agressivitat d’alguns dels parlamentàries té a veure, a més, amb dèries personals, com ara la ràbia anticonvergent que gasta el republicà Pere Bosch, que va perdre l’alcaldia de Banyoles per culpa, precisament, dels convergents. Mesquines misèries que fan un flac favor a la política.
Els socialistes estan contra les cordes. La salmòdia bonista que va acompanyar el nomenament de Collboni com a nou cap de campanya ha desaparegut. Tot el que fan ara és en negatiu, però força menys original que la línia exageradament demagògica de José Zaragoza (les hipoteques del qual no se sap per què surten al cas Pretòria). L’exemple més clar és aquesta campanya que fan per Internet que vol capgirar un anunci anterior de CiU. És tan de pati d’escola, que fa riure. I el mateix passa amb la inauguració, aquest dissabte, de l’anomenat CiberHome, que pretén ser una rèplica a la xarxa social catalanista anomenada Cativistes i que va posar en marxa CiU ja fa mesos. El socialistes van a remolc perquè, com també els va passar als convergents en el seu dia, el poder envelleix i fa perdre idees. Fins i tot aquelles que es diuen defensar. Com ara l’honradesa. El PSC vol portar les teories del neurolingüista George Lakoff sobre els marcs mentals i la ignorància dels fets reals fins a extrems ridículs. Quan falten idees s’ha de recórrer a la fantasia, que no té res a veure amb la imaginació, sinó que és la manera amable d’anunciar la mentida. El mal és que l’actual coalició de Govern vol lligar la sort del país a la seva desgràcia. Realment, perquè res no fos mesquí, potser hauríem de creure’ns aquells versos de Joan Salvat-Papasseit: “Res no és mesquí,/ perquè els dies no passen;/ i no arriba la mort ni si l’heu demanada./ I si l’heu demanada us dissimula un clot/ perquè per tornar a néixer necessiteu morir.” Quin favor que ens farien, oi?
