Els silencis no opacs

"Ningú sembla considerar l'única opció sostenible: equiparar a Catalunya amb Euskadi i Navarra amb un model de concert fiscal"

Sovint els silencis en política són opacs, i perduren llargs anys en la seva apagada existència. En altres ocasions aquests silencis es dilaten, s'esfumen com la substància del cava en l'ampolla oberta. Els silencis són sempre perillosos en els usos de la política, perquè o s'emmagatzemen eternament, i els fets no troben lògica explicació, o s'escapen poc a poc fins que algun alquimista aconsegueix recompondre'ls.

En aquest supòsit s'acaben per transparentar i acostumen a incrementar la seva confusió interpretativa. Això és el que l'hi ha succeït a Alicia Sánchez Camacho i la seva entesa amb Método 3, que, finalment, entre ‘dimes y diretes', ha transcendit el contingut del famós dinar a ‘La Camarga' el 2010. Aquest silenci no opac ni tan sols ha resistit el tercer any, per infortuni de la interessada que ara es veu assetjada per les denúncies judicials de l'autor del voluminós llibre "El método", i de l'altre incauta víctima, Vicky Álvarez, incauta? Ves a saber... Els ‘pactes de silenci' tenen aquestes conseqüències.

"La veritat –deia Ciceró- es destrueix per les mentides i pel silenci". Això mateix pot succeir amb els silencis de Madrid, lloc d'escassíssima continència envers els silencis opacs. Després de les desafortunades eleccions de novembre de 2012, portades a terme per Artur Mas, joiosament instal·lat en la presumpció d'un èxit imparable, gràcies a l'experiència de l'11 de setembre anterior amb la ciutadania abocada en el clamor de l'independentisme, ningú podia suposar que Mariano Rajoy des del govern de Madrid ens obsequiaria amb més de deu mesos de silencis impenetrables. Avui les coses ja no són així: s'han esquerdat els silencis, i emergeix una estranya sensació de que els fets prossegueixen tossudament els seu camí. Què podria justificar aquesta opacitat estoica? És probable que una anàlisi equivocada del cas català. Malament es poden concloure una seqüència dels esdeveniments, partint de l'error d'una anàlisis. Artur Mas –es suposava- no superaria el menyscapte inaudit dels seus milers de vots fugits amb una conclusió insospitada: la pèrdua de 12 diputats en la seva bancada del Parlament. Una altra conclusió errònia: si Artur Mas va rebre la bufetada del seu reduccionisme representatiu, es donava per descomptat que rectificaria segons la pauta de les eleccions autonòmiques, variant el curs dels esdeveniments. Segona equivocació arbitrària. Mas va pactar amb ERC, incrementant la nòmina dels diputats independentistes.

A partir d'aquesta dada, La Moncloa deuria calcular –també erròniament- que des de la Generalitat es revisaria la fulla de ruta cap a la independència. Per tant, el silenci governamental donava per descomptat un període de reflexió a Catalunya que possibilitaria una futura via de negociació i de, més o menys, subtil entesa. Enlloc de punxar el globus, els esdeveniments ens porten l'evidència de tot el contrari. La lògica estoica, amassada en silencis, s'ha transmutat en un problema potser irresoluble, immens error de càlcul! Després de deu mesos, el silenci s'ha trencat. Primer, en suaus formes expectants; després, en creixent nerviosisme producte de la sorpresa i, finalment, en dures al·legacions d'un Aznar patriòtic que a Sant Sebastià va llençar els seus dards i proclames incendiàries contra la inviabilitat constitucional d'un procés independentista i el capficament en un lideratge dèbil o senzillament incomparegut. Aznar, avui, arrossega encara l'aquiescència d'una majoria del vot del PP. També els seus silencis, després de l'espectacular reaparició a Antena 3, s'han diluït. Exigeix lideratge governamental i apel·la a la Constitució de 1978.

A Madrid reina la sorpresa, no exempta d'una certa confusió. Del ‘Mas acabarà cedint per si mateix' s'ha passat a un ‘I ara, què fer?'. El que deixa en evidència el greu error d'anàlisis. Un factor de distorsió és ERC i l'habilitat ‘teledirectora' d'Oriol Junqueras, líder d'aquella Esquerra Republicana que injuriava Josep Tarradellas en el seu exili gal. Certament, els escenaris del silenci han mudat la seva condició: avui el problema està sobre la taula, i les circumstàncies probablement han empitjorat. Per a tots, doncs el xoc de trens sempre atorga una locomotora de major potència al govern de l'estat. És un xoc de forces desproporcionat tant en allò jurídic con en allò fàctic. Serà la muralla la resposta des de Madrid? Potser creuen que el xoc, de produir-se, serà de més rendibilitat –i menor càlcul de víctimes- si l'altre tren no compareix... En últim extrem, raonen, resta el Tribunal Constitucional, força discutit i desacreditat, o el fatídic article 155 de la Constitució espanyola al que feia referència el professor Jiménez de Parga a "El Mundo" aquesta mateixa setmana.

Sigui com sigui, s'esfumen les vies de la negociació, llevat que Artur Mas reconsideri la seva fórmula, tornant enrere bona part del seu camí; el que no sembla probable, veient la seva resolució passada i la tossuderia de la seva opció pel martiri, a la vista de la seva percepció del ‘temps de descompte'. En qualsevol cas seria recomanable una encertada reflexió per a reduir riscos i evitar una frustració de la societat catalana. Duran i Lleida ho va avisar en el Congrés. Però la seva fórmula de Tercera via o Declaració unilateral d'independència, em sembla una disjuntiva sense sortida per a la nerviosa seguretat de l'Estat. El PP i els seus barons ja han dictat, sembla, la seva sentència. I, tot i això, ningú sembla considerar l'única opció sostenible: equiparar a Catalunya amb Euskadi i Navarra amb un model de concert fiscal. Ja veurem... Una apel•lació a la teoria política del Mal menor.

 
 

Comentaris