Els riscos

"Quan l'adversari t'ha fet tant mal (suspensió de l'autogovern, presos, exili, repressió), no es pot desaprofitar l'oportunitat de desestabilitzar-lo"

Si hi havia una raó de pes per votar la moció de censura des de l'òptica estrictament independentista era provocar una fractura en el bloc fins ara monolític del 155. Quan l'adversari t'ha fet tant mal (suspensió de l'autogovern, presos, exili, repressió), no es pot desaprofitar l'oportunitat de desestabilitzar-lo. Fa només una setmana, Rajoy tenia garantida la legislatura amb els pressupostos aprovats; Ciutadans estava al centre de l'escenari amb l'estratègia IBEX de substitució controlada del PP, que havia de culminar a les eleccions del 2020; el PSOE era la definició de la pura irrellevància política, i el consens dels tres en relació a Catalunya era total. Avui, el PP està noquejat, fora del govern i en risc seriós de descomposició per la batalla successòria que s'obrirà; a Albert Rivera se li ha fet miques l'estratègia i ha quedat bruscament desplaçat del centre del tauler; i Catalunya deixarà de ser un espai de consens i de "política de estado" per convertir-se en el principal camp de batalla de la guerra civil entre els tres: cada moviment de Sánchez en relació al nostre país, per petit i intranscendent que sigui, serà magnificat fins al paroxisme per PP, C's i la premsa de Madrid ("un Gobierno presó de los golpistas"), i provocarà dissensions internes en el PSOE, especialment entre els barons que d'aquí a un any tenen eleccions autonòmiques i no es poden permetre concessions als independentistes. Tot aquest canvi sobtat del panorama s'ha aconseguit amb el simple gest de pitjar el botó del Sí a la moció, sense demanar res a canvi, sí, però també sense comprometre's a res ni renunciar a res.

 

La jugada, doncs, ha estat bona. Divideix l'adversari i per tant l'afebleix, i proporciona oxigen. Una altra qüestió és com es gestiona el nou escenari. Un cop s'ha facilitat la investidura de Sánchez, l'independentisme faria bé de recordar-li al PSOE, amb fets i amb paraules, que el conflicte és exactament allà on era. I que els presos, els exiliats i els investigats no són el conflicte, sinó només la seva manifestació més dolorosa. Recordar-li al PSOE i als aparells de l'estat que el conflicte és sobre el demos, sobre la sobirania, sobre el dret d'autodeterminació del poble de Catalunya.

 

 

Sens dubte, a cavall del canvi de govern a Espanya es produiran molts cants de sirena, i és molt possible que es produeixi una confluència de discurs Iceta-Colau (amb molt suport mediàtic) que intentarà arrossegar l'independentisme a escenaris de renúncia més o menys explícita als mandats de l'1O i del 21D. També és molt probable que hi hagi sectors del sobiranisme que s'hi posin bé, perquè en tots els moviments socials i polítics sempre hi ha algú que té predisposició a veure pistes d'aterratge real allà on només hi ha miratges. I al mateix temps, cal dir-ho també, hi haurà (ja hi són) conspiranoics que veuran traïcions i renúncies per tot arreu. 

 

Davant d'aquests riscos, el gruix de l'independentisme haurà de saber combinar les apostes tàctiques i oportunistes, que forçosament es donaran dins del marc juridicopolític autonòmic, amb els moviments estratègics en clau republicana com poden ser un procés constituent d'àmplia base popular i territorial, o la posada en marxa del Consell de la República a l'exterior en quant Puigdemont i Marta Rovira quedin definitivament fora del radar de la justícia espanyola, cosa que, segons fonts ben informades, passarà aviat. No serà fàcil conduir aquest vaixell sense permetre que l'enfonsin ni els professionals de la renúncia ni els caçadors obsessius de botiflers, però al meu entendre no hi ha cap altre camí que no sigui aquest, almenys de moment.

 

Comentaris