Els reis (mascles i sanguinaris) d'Orient

"Ara resulta que Espanya és el principal baluard d'Aràbia Saudita davant d'una Europa en la qual Merkel ha clavat un cop de puny sobre la taula i ha dit prou"

Protegir la monarquia espanyola, i no els vaixells de guerra que han de sortir de les drassanes andaluses. Aquest és l'encàrrec que té Pedro Sánchez. Pobre d'ell si se'n mou un mil·límetre. Aquí rau el moll de l'os de la qüestió, que els ha esclatat a les mans quan menys s'ho esperaven. L'escàndol de les «bombes intel·ligents» venudes pel regne d'Espanya al regne d'Aràbia Saudita ha derivat cap a una tragèdia reveladora de l'autèntica naturalesa del règim saudita: una matança sagnant, brutal, digna de les màfies mexicanes.

 

No és pas que la vida d'un periodista importi molt, comparada amb els grans negocis que es poden fer amb els fanàtics masclistes i absolutistes d'aquelles terres. Si se l'haguessin carregat d'una manera més discreta, a l'estil Putin, per posar un exemple... Però no. El van esquarterar de viu en viu, mentre posaven música clàssica. Un assassinat brutalment medieval, que posa els pèls de punta, i que té una força terrible. Descriu perfectament quina mena de règim és el saudita, de què van les monarquies del Golf Pèrsic i les seves perilloses i relliscoses implicacions en fenòmens com el terrorisme gihadista i nombroses guerres d'alta i baixa intensitat.

 

Qui ens havia de dir que un crim bestial comès a Istanbul, òbviament emparat per aquell règim totalitari, acabaria per trobar el seu eco a milers de quilòmetres dels deserts, els pous de petroli i les megalòpolis del capitalisme islàmic... El «míssil intel·ligent» ha esdevingut una «bomba tonta» que ha acabat esclatant a Madrid, al cor de la monarquia més amiga, l'espanyola, la de l'emèrit i la del fill de l'emèrit, la del fill i del nét polític de Franco.

 

Justament, els millors amics de la monarquia borbònica espanyola són les monarquies masclistes, violentes, cruels, opaques, del món àrab, al costat de tota mena de sàtrapes i taurons dels més selectes paradisos fiscals del planeta.

 

Per contra, té escassíssims lligams amb les autèntiques monarquies constitucionals del nord d'Europa, amb la britànica, o amb les nacions (independitzades, per cert) d'Amèrica, ni amb Àsia, però una enorme i entranyable amistat amb els saudites.

 

Com ho deien, allò? Ah, sí, que el millor ambaixador d'Espanya és el seu rei... deixant de banda Borrell, que també fa els seus mèrits.

 

I què fa Sánchez? El que li toca, perquè per això li van permetre arribar al poder: defensar el seu senyor i els enormes interessos econòmics dels quals la monarquia és clau de volta i principal camuflatge.

 

L'excusa és la responsabilitat i la defensa dels interessos generals d'Espanya. Costa de veure, certament, els interessos generals que tenim per aquelles terres... Però sí que cada dia són més evidents els interessos particulars que estan en joc: bidons de petroli, regals inexplicables, viatges i visites de cortesia amunt i avall, l'AVE a la Meca, la venda d'armes i vés a saber quants «bisnes» forjats al caliu de la casta econòmica madrilenya.

 

 

Tanta murga amb Europa i ara resulta que Espanya és el principal baluard d'Aràbia Saudita davant d'una Europa en la qual Merkel (en el seu ocàs, però cada dia amb més envergadura i estatura política) ha clavat un cop de puny sobre la taula i ha dit prou. Europa no transigeix amb els saudites (encara que ja sabem que després les coses no seran tan terribles), mentre Espanya es posa de perfil, alineada, per exemple, amb Trump. Aquesta és la situació. Per salvar uns contractes, uns llocs de treball i uns vots a Andalusia? No. Els interessos que justifiquen salvar la cara d'aquells règims brutalment masclistes i retrògrads són uns altres i formen part de la xarxa del capitalisme global sense escrúpols de cap mena.

 

Al capdavall, de la mateixa manera que els reis d'Orient ha resultat que no eren ben bé el que crèiem de petits, altres reis estan mostrant la seva autèntica cara... no gens homologable amb Europa, per cert.

 

Amb un gravíssim problema afegit: tampoc no sabem què és, ni què voldrà ser, ni què li deixaran ser a Sánchez.

 

Dit d'una altra manera: la qüestió de fons és si a Espanya mana el rei o el govern i si el poble, per manipulat que estigui, té alguna mena de sobirania o és només un convidat de pedra. De moment, amb Rajoy o amb Sánchez, està claríssim que el rei i els jutges sí que manen, els financers també i els saudites no els van al darrere... Però el govern i el Congrés només formen part del decorat, de la gestoria del règim. Sobirania nacional i monarquia constitucional, en diuen: un conte per a ingenus, com el dels reis d'Orient.

 

Comentaris