En saben molt, infinitament més que nosaltres. Fa un parell de setmanes, un àrbitre va expulsar el jugador del Madrid Cristiano Ronaldo després que trenqués el nas a un jugador del Màlaga. O, com ironitzen les xirigotes carnavalesques de Cadis, després que un jugador del Màlaga li clavés un fortíssim cop de nas al puny. De seguida l’aparell de l’agit-prop madridista es va posar en marxa dient que l’expulsió era injusta, que els dos partits de sanció eren indecents, que el Messi n’havia fet de pitjors… Van tornar a evocar la teoria del “villarato”, la conspiració arbitral perquè el Barça ho guanyi tot.
Ens equivocaríem si hi veiéssim una reacció estomacal de hooligans emprenyats. No. L’aparell de l’agit-prop madridista no volia retratar la situació, sinó canviar-la. Volia crear un ambient de pressió en els que havien de decidir. Volien modificar el centre de gravetat del sentit comú i que allò que era evident passés a ser excèntric –l’expulsió de Cristiano- i que allò que era inconcebible i sectari, el seu perdó, fos percebut com un acte mínim de reparació i justícia. No estàvem davant d’una campanya estomacal, sinó cerebral. Una campanya que volia incidir i interferir en el desenvolupament de la Lliga.
Aparentment, la campanya va fracassar. Figura que l’objectiu era que li perdonessin algun partit a Cristiano Ronaldo, i no n’hi han perdonat cap dels dos que li van caure. Però segur que és un fracàs? D’entrada, que només li caiguessin dos partits és discutible, però que tots plegats pensem alleugits que menys mal que n’hi ha caigut dos és el primer èxit de la campanya. No pas l’únic. A partir d’aquell moment, en els partits successius de Lliga, al Barça li han ensenyat sis targes grogues i dues de vermelles. En el mateix període, al Madrid n’hi ha ensenyat dues de grogues. El parcial, des que la campanya va començar, és de vuit a dues o –si comptem les vermelles com a dobles- de deu a dues. En partits on si fa no fa Barça i Madrid fan el mateix nombre de faltes.
Admirem l’habilitat i la picardia de l’agit-prop madridista! Han aconseguit crear un clima favorable als seus interessos, que pressiona arbitratges i decisions, però d’una manera que sembli que no. Representa que l’objectiu principal no l’han aconseguit, salvar Crisitiano, i per tant poden mantenir aquesta cara d’ofesos i de perseguits. Però en la pràctica han obtingut un balanç de targes en dos partits absolutament increïble al seu favor, com si res, com si fos la cosa més normal del món.
Són molt bons. En saben molt. Són molts anys manant i amb sentit d’Estat. Hegelians com són, consideren que el món avança a través d’un procés dialèctic: tesi, antítesi i síntesi. Què fan? Doncs posen l’antítesi a una punta, en una posició absurda i radical, en un extrem inassolible, perquè saben que amb això modifiquen la síntesi. Només en les targes i el futbol? De cap manera. Quan surti la sentència del Constitucional –si és que mai arriba a sortir- hi haurà veus aquí que respiraran satisfetes perquè només ens han retallat un parell o tres d’articles. La tesi és que el poble de Catalunya va aprovar un estatut. El seu aparell d’agit-prop ha posat el crit al cel i diu que tot plegat és una sortida de mare, que imposem el català, que ens enduem els diners. I al final la síntesi, que serà una retallada inacceptable, ens semblarà un mal menor, una cosa gairebé raonable. Com els dos partits d’en Cristiano. Com les deu targes a dues en dos partits.
