Els que manen

"El poder al món, i a qualsevol país, és un fet tan important, tan enorme, que no es deixa en mans dels polítics"

La retòrica dels llibres d'autoajuda i els realitys de televisió han plantat, en l'imaginari col·lectiu, la idea que tots som protagonistes de la història. Que no hi ha una veritat absoluta, que la veritat és allò que fabriquem nosaltres segons els nostres principis. Que les minories i els marginats també poden prendre el poder. I com que això no és ben bé veritat, però és necessari perquè la societat es senti bé, el poder ha decidit, en certa manera, cedir una mica. No cedir el poder real, que continua en les mans dels que tenen el control financer del país, sinó cedir la imatge del poder. Va ser, segurament, la gran revolució de Kennedy. Un catòlic d'origen irlandès que demostrava, per la seva pròpia existència, que els Estats Units era un gran país. Més o menys igual que l'arribada al poder d'Obama, l'home que havia de canviar el món amb la seva pura existència. Efectivament, si intentem repassar les petites revolucions que va fer Obama, no ens en ve al cap ni una. Ni la teòrica Seguretat Social americana, ni el final de la guerra entre races als Estats Units, ni la igualtat... 

 

De fet, si ser president dels Estats Units fos important, no li deixarien ser-ho, a Donald Trump. Si, finalment, fos el president qui prengués les decisions realment rellevants, no deixarien que ho fes una persona que, com a mínim, fa dubtar sobre les seves facultats mentals. La presidència de Trump m'impulsa inquietantment a la conspiranoia. Qui de nosaltres, essent propietari d'una empresa qualsevol, una fàbrica de làmpares, per exemple, posaria algú com Donald Trump a gestionar-la? Si el càrrec hagués de ser útil, el faria algú amb seny. Algú intel·ligent i culte. Amb capacitat de lideratge. Com eren els presidents abans. Aquells presidents capaços de pronunciar discursos que no només motivaven tota una generació, sinó que quedaven escrits als llibres d'història; perquè tenien control sobre què passava i sobre les decisions que prenien. I eren WASP: blancs, anglosaxons i protestants.

 

 

El poder al món, i a qualsevol país, és un fet tan important, tan enorme, que no es deixa en mans dels polítics. Els polítics compleixen una altra funció capital: fer veure a la gent que el poder està en mans dels ciutadans. I quina millor manera d'exhibir aquesta mentida que deixar que la gent més popular i alternativa prengui el control teòric. La prova més evident de tot això és el discurs que va portar a Trump a la Casa Blanca. El magnat, el ric, el poderós, va cridar als quatre vents que era l'home contra l'establishment de Washington, el revulsiu contra els poderosos. Una mentida més que evident per demostrar que el poder posa titelles al govern. La gent n'està fins als nassos. La queixa s'ha convertit en un esport a tot el primer món. Però és una queixa que es conforma amb petits canvis estètics. L'estructura econòmica i social que critiquem sobreviu i es fa cada cop més forta amagada sota les lluites superficials dels titelles d'un color o un altre.

 

No som capaços de recordar qui va bombardejar l'Afganistan o Somàlia o l'Irak. Podríem dir qualsevol dels últims cinc presidents dels Estats Units i encertaríem en tots els casos. Perquè, en realitat, no devien ser ells, que van decidir fer-ho. Al llarg dels últims anys, tots els governs s'han assemblat, perquè sigui qui sigui qui hi ha al davant, al darrere hi ha els mateixos.

 

Comentaris