L’alcalde de Bellvei del Penedès ha dit en un ple que el negoci més rendible que té el poble és un prostíbul -“Club Estel”, es diu, en poètica tombarella-. Ell ha dit que està regularitzat legalment i que parla només en termes econòmics. També ha afegit que ja li agradaria que les altres setanta empreses del polígon industrial fossin tan pròsperes.
Enhorabona, senyor alcalde. Però jo tinc algunes idees més rendibles encara: el tràfic d’estupefaents és un dels negocis més formidables del món. En tinc una altra, d’idea: el tràfic d’armes. Les grans fortunes contemporànies, algunes d’elles desemmascarades, ho confirmen: és un negoci principesc. També hi ha el tràfic d’immigrants, però és més pesat perquè la mercaderia mor i, si no has cobrat, tens pèrdues. I és que no aguanten res, aquests esclaus.
Diuen que la prostitució és l’ofici més antic del món. Tinc els meus dubtes. Donat que la literatura en dóna constància i que els fets actuals ho reblen, crec que l’ofici més antic i més arrelat del món és el de polític corrupte. Miris on miris, tant si es a la Generalitat valenciana com al Palau de la Música de Barcelona, et fereix la vista la proliferació d’addictes al joc de tu paga i jo et faig favors. O tu fes de puta i jo em quedo els diners. Té l’avantatge, a més, que rarament has de responsabilitzar-te de res. Ara mateix constato que hi ha un comitè a Itàlia que demana el Nobel de la Pau (i que potser presideix ell mateix) per a Berlusconi. Oi que és encantador?
L’alcalde de Bellvei del Penedès, que és de CiU, per tant de dretes, per tant defensor de la família i de l’ordre tradicional, valors inferiors als beneficis prostibularis, declara que amb aquests diners es paguen les festes infantils i populars. Igualet que el que deien a Sí, ministre (ho recordeu?): les companyies tabaqueres pagaven bona part de l’art i l’esport anglès.
Quan vam reinventar la democràcia els ingenus crèiem que el poble sobirà podríem controlar els poderosos. Se’ns ha quedat cara d’enze, per haver-ho cregut. I ara, quan llegim Shakespeare i la descripció dels tripijocs del poder no diem sols què bé ho diu sinó què modern que sembla.
