Els Pressupostos Generals de l’Estat arriben, per segon any consecutiu, sis mesos tard al Congrés. Aquesta vegada el govern del PP i els seus socis de C´s van esgrimir el setembre la situació de Catalunya com excusa. La realitat era la incapacitat del Gobierno de fer uns pressupostos, i pactar-los amb els seus socis. Ara, amb l’aplicació arbitrària i abusiva de l’article 155, que afecta a l’aprovació del comptes, es presenten uns pressupostos que una vegada més són injustos amb Catalunya i no són els que necessita l’Estat espanyol. De fet, aquests pressupostos del PP i C’s son uns pressupostos pèssims per a cinc grans raons:
La primera: són uns pressupostos de l’administració central i la seguretat social que no compliran amb els objectius de dèficit assignats, com vam anunciar, una vegada més, que passaria amb els del 2017, i es va complir. Aquest últim any l’administració central, responsabilitat de M.Rajoy y A.Rivera, es va desviar dels seus objectius de dèficit en un 69%, i la seguretat social en un 5,71% . Quan des de les files populars o de C’s es diu que el 2017, per primera vegada es van complir els objectius de dèficit, s’obliden de dir que qui va complir van ser les Comunitats autònomes i les corporacions locals, i que són aquestes últimes les que generen superàvit per sisè any seguit. Qui va incomplir va ser l’administració Central. Amb aquest pressupostos del 2018, i segons la mateixa Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF), l’administració central es desvirà entre un 57% i un 85% del objectiu i la seguretat social en torn a un 35%.
La segona raó és que, un any més, les inversions que estan previstes per a Catalunya són absolutament insuficients i recurrents. Són insuficients perquè representen un poc més del 13% de tota la inversió territorialitzada, quan la nostra població és un 16% i la nostra aportació al PIB estatal és superior al 18%. Però, a més, són recurrents en tant en quan que tot són projectes que es van repetint, que s’estan executant de forma poc diligent i amb falta de voluntat política i, per tant, es van eternitzant en el seu reflex pressupostari. “Cap gran projecte rellevant nou apareix en aquest pressupost, malgrat la constant promesa de pluja de milions del M.Rajoy”. Un de cada quatre euros que les societats estatals ( les que concentren gran part de la inversió) havien d’invertir a Catalunya durant el 2017 no es va invertir, i aquests recursos dels mateixos projectes tornen aparèixer per al 2018. Es pressuposta poc i s’executa poc. Algunes dades del 2017 resulten significatives: de la inversió en Rodalies del 2017 al nostre país sols s’ha executat el 62.8%; de les inversions de Ports de l’Estat a Catalunya, sols s’han executat el 35%, i de les inversions previstes a Catalunya per part d’ADIF el 48,44%, i de les a realitzar per Acuamed sols el 14%.
El tercer motiu és que un any més, i malgrat les diferents promeses realitzades al llarg dels últims anys, aquest pressupost no preveu la reforma dels sistemes de finançament autonòmic i local. En realitat qui ha fet durant els darrers anys l’esforç de racionalitzar i ajustar la despesa pública, tot i gestionar gran part del serveis públics socials (sanitat, educació i serveis socials) ha estat l’administració descentralitzada. En canvi, el ministre Montoro i els seus socis no ho han fet amb l’administració central.
El quart motiu és que les mesures que es plantegen de forma tímida per millorar les pensions són una vegada més un pedaç amb un tint populista, i que s’apliquen de forma arbitrària i fora del marc del Pacte de Toledo, i fora d’un reforma integral necessària del sistema de pensions a l’Estat espanyol.
I finalment, una cinquè raó és que, si bé és cert que hi ha algunes mesures tributàries molt necessàries com una tímida rebaixa de l’IRPF o una reducció del tipus impositiu de l’IVA al cinema, no contemplen mesures ja aprovades al Congrés (fins i tot amb el vot favorable de C’S) com són la reducció del tipus d’IVA als serveis funeraris, als serveis veterinaris o una mesura tan necessària com la reducció de l’IVA de la dependència.
En resum, un any més uns mals pressupostos per a Catalunya i també per al conjunt de l’Estat espanyol.
