Els platònics horrorosos

"L'independentista platònic va tenir el seu moment"

Hi ha tota una casta intel•lectual que durant molt temps ha aspirat a dirigir el país. Però quan el país ha fet el tomb ideològic més gran de la seva història recent, el canvi no ha estat tutelat per ells, o s'ha produït en un sentit que no respon als seus ideals. Aquests intel•lectuals ara reaccionen amb barroeria, omplint les pàgines dels diaris d'una erudició còmica i xulesca, i el Twitter d'unes piulades que vessen ressentiment.

En primer lloc, parlem de l'independentista platònic. L'independentista platònic és tan independentista que tot li sembla poc, fins i tot els líders clarament independentistes que dirigeixen el procés des del Govern o el Parlament. L'independentista platònic sospita d'ells, però, perquè en el fons està convençut que no són vertaders independentistes.

Només hi ha un independentisme autèntic, vertader i pur: el seu. Els altres independentistes són mesquins i barroers, venuts i poca-soltes, covards i miserables segons una mesura que només ell posseeix. L'independentista platònic va tenir el seu moment, va poder ocupar un lideratge, però el seu idealisme forassenyat i perdonavides li va fer perdre el tren, al qual sempre s'hi ha de pujar amb un cert capteniment, amb generositat i bones maneres. Des de llavors l'independentista platònic és el principal enemic de la independència, i no perquè s'hi oposi sinó perquè li exigeix tant i tant ràpid que l'acaba fent malbé, com qualsevol unionista…

L'independentista platònic parteix d'un perfeccionisme tan perfecte que tots els independentistes li semblen estúpids, per això està convençut que Catalunya fracassarà, que tota la transició acabarà en no-res, en allò que ell en diu ‘una baixada de pantalons' per part dels nostres líders, uns mediocres. En això coincideix amb l'unionista negat, que també està convençut que els catalans són uns ximplets, que per quatre pessetes retornaran a la mare Espanya perfecta, oblidant consultes i cadiretes internacionals. L'independentista platònic s'estima més la independència que els independentistes.

Per altra banda, tenim el federalista ressentit, l'idealista estètic, el mestre tites colossal. Aquest parteix d'un ideal tan incorruptible que està per sobre de l'actualitat política, de la qual sempre se n'ha desentès. Des de la seva biblioteca, ens considera a tots uns imbècils, tot perquè no sabem alemany i no podem parlar durant hores de les hemorroides de Hemingway o de la sífilis dels poetes romàntics. Algú amb tal erudició ha de tenir un pes en la societat, però com que la societat llegeix Ruiz Zafón o vota Convergència doncs a la societat se l'ha d'escarnir, no sigui que perdi de vista l'horitzó de la Veritat.

Aquest intel•lectual ha hagut de dir ‘adéu a la universitat', però ho ha fet sense ni la meitat de grandesa que els seus equivalents francesos o nord-americans. Aquests fan autocrítica: s'han adonat de fins a quin punt ells mateixos són responsables del desori de la universitat d'avui a les facultats de lletres. Durant els anys seixantes o setantes, aquest intel•lectual s'entretenia a compondre llibres on jugava amb la semàntica i l'esquizofrènia, i ara s'adona que els alumnes es doctoren en John Rambo o en el poder del clítoris en el rock and roll masclista…

Pots dir ‘adéu a la universitat', ara, però seria més honest que admetessis que vas ser tu, en abandonar els límits de l'humanisme clàssic —que consideraves burgés durant aquells anys bojos— qui va obrir la porta als bàrbars que t'han fet fora, bàrbars que només han assimilat fins a l'última mossegada la menjussa ideològica que tu els vas servir en primer lloc.

¿I ara t'espantes? ¿I ara vols tornar als clàssics? Intel•lectuals més lúcids han fet autocrítica: el seu relativisme de joventut ha abocat al nihilisme d'ara, quan un parell de botes tenen el mateix valor que tot un Shakespeare. Tu ens has fet així, estimat mestre, i només em queda la pregunta retòrica: ¿Quan has cagat, plores? Si vas ser tu mateix…: igual que el teu mestre es va apuntar al feixisme perquè li anava la marxa —i s'assegurava la càtedra—, tu trenta anys després t'apuntares a una altra marxa estúpida, el maoisme dels intel•lectuals francesos de la rive gauche. I fet i fet era el mateix: i encara no te'n vols adonar… Per sort, Richard Wolin ens ha obert els ulls. I el gran Todorov ens ha moderat des de la bona fe, ensenyant-nos a mirar el món des d'un sentit comú que tu perderes, ja fa estona, dins la cova de Montesinos.

Ara pots dir que el gruix del país s'ha tornat totalitari, nacionalsocialista, i tot des d'un raonament vergonyós. Potser no sabem solfa ni llatí, però tampoc som totalment imbècils. Veus banderes independentistes pel carrer i et recorden els nazis, però em demano per què no et recorden les desfilades i les demostracions patriòtiques d'algunes democràcies fundades per filòsofs i literats.

¿Per què citar el Tercer Reich quan els Estats Units, per exemple, també són propensos a lluir la seva bandera i a mostrar un patriotisme que no té per què tenir res d'immoral ni dogmàtic? ¿Fins a aquest punt arriba la mala fe? Veuen banderes i veuen Hitler: però mai les semblances amb les altres democràcies del món que també tenen un element sanament patriòtic. O, ¿hi ha res de dolent en ‘estimar la pàtria, la dona, el pare, els fills' com deia Voltaire en les Cartes filosòfiques? Hauries d'il•luminar-nos sobre això, si és possible sense falsejar una o dues etimologies.

També hauries de fer-nos llum i explicar-nos per què consideres que l'estètica independentista està condemnada a la frustració democràtica. La democràcia imposa límits, dius, i és ben cert, però no crec que dir que l'estètica independentista és totalitzadora sigui tocar amb els peus a terra.

Unes samarretes grogues i de mala qualitat, i unes banderes fetes a la Xina, lluïdes un dia a l'any, no són els uniformes de la SS i les esvàstiques, la retòrica omnipresent del feixisme i la seva estètica que arribava fins a la sopa, dia rere dia i any rere any en un Reich que havia de durar un mil•lenni en una societat emborratxada de matraques violentes… Si no tens prou vista per distingir una cosa de l'altra —l'amic Dedéu al meu parer comet l'error de voler corregir-te en el teu mateix terreny de falsedats doctes—, si no saps diferenciar un nen amb una senyera d'una multitud odiosa de feres antisemites: ¿com pots considerar-te dotat per a il•luminar el debat públic d'aquest pobre país?

L'independentisme és estèticament invàlid… Hem escoltat motius polítics, econòmics, fins i tot morals per no ser independentistes…: ¿però estètics? L'estètica emborratxa, dius, i aboca a la frustració quan després toca ordenar el paisatge democràticament. I això ens ho diu un esteta que ha fet del culte a la Bellesa el propòsit dels seus millors anys de vida, el dandi, l'erudit, el savi amb dots de pallasso de luxe, el meu professor… Estimat Llovet: oposar-se al moviment independentista per raons estètiques és com voler abolir la Seguretat Social perquè a la sala d'espera del ‘seguro' hi vam veure uns quadres horrorosos. Et trobo a faltar.

 
 

Comentaris