Ja fa temps que s’ha creuat el punt de no retorn. Aquell estadi imaginari on les negociacions i el diàleg encara eren possibles. Aquell moment on tant polítics com una part de la ciutadania hagués acceptat/tolerat/resignat a un pacte d’algun tipus amb Espanya. O sigui, la tercera via a la qual alguns encara volen aferrar-se és inviable des del punt de vista polític i social. Ja no satisfaria més que aquests pocs i deixaria les dues parts d’aquesta pugna amb una gran sensació de derrota. Com que els capitans dels dos bàndols tampoc no volen aquesta tercera via, segueixen endavant amb els seus Plans A. El Pla A del govern català (amb ERC, CUP i ICV de la maneta) és la consulta del dia 9 de novembre. El Pla A del govern espanyol (amb tots els partits espanyols darrere) és dir que no aquest “referèndum il·legal!” i punt. No es vota i màgicament baixa el suflé independentista.
Ningú renuncia (de portes enfora) al Pla A i així ho teatralitzen des de fa mesos. Malgrat això, saben que segurament el Pla A no és viable/possible/desitjable. I quan això passa has de tenir un Pla B. El Pla B del costat català sembla clar: eleccions plebiscitàries. Uns comicis que, a hores d’ara, se suposa que ningú vol però que secretament haurien d’estar preparant com a mínim els 4 partits que donen suport a la consulta i els nous moviments que aspiren a tenir un paper en el joc. Una convocatòria a les urnes on caldrà molta més entesa i unitat que en la foto de suport a la consulta del 9 de novembre. Serà una votació en la qual s’haurà de pactar ni més ni menys que el com i el quan es produeix la ruptura amb Espanya (si és que guanyen aquest partits). Aquí veurem si tenim polítics preparats per aquest repte històric i sobretot fins on estan disposats a mullar-se els indecisos.
El Pla B del costat espanyol és més inquietant. No cal ser molt intel·ligent per veure que la negativa constant i l’amenaça d’errar pel més enllà no han fet baixar del burro ni el govern català ni la societat civil. Al contrari cada sondeig atorga els partidaris del sí més marge de vots. És per això que han d’activar el Pla B. En aquest cas es poden donar dos situacions que, com deia, són del tot inquietants. La primera és “crear” una víctima. Que d’alguna manera l’independentisme es torni violent. Un màrtir unionista se suposa que desacreditaria el moviment tant de cara l’exterior com de portes endins. Tot un repte pel CNI. La segona situació és l’ús de la força. No la d’Star Wars sinó la de les autoritats. En el moment que creguin que Catalunya s’ha passat de la ratlla se suspèn l’autonomia i es bloqueja l’accés als diners. Un segrest legal i avalat per la necessitat de preservar la unitat d’Espanya. Fent això el costat espanyol se la juga. S’exposa a una revolta civil. Si acaba passant, està per veure si una societat de tarannà pactista com la catalana és capaç de plantar-se.
Què passarà? Jo no tinc la resposta. No crec que ningú la tingui encara. Tinc la sensació que tots dos vaixells van viento en popa a toda vela l’un contra l’altre i tots dos esperen que l’atre faci un cop de timó abans no sigui massa tard. Cap dels dos bàndols vol arribar al perillós recurs del seu Plan B. Però hi haurà un moment en què caldrà passar a l’acció i aquest moment s’acosta… Feu les vostres apostes i agafeu-vos fort que la mar de fons està a punt de convertir-se tsunami! I a Madrid no tenen platja…
