El règim oculta als seus súbdits espanyols quants milions de diner públic ha destinat a retransmetre al món la seva fallida com a Estat a Catalunya. Declara secret d’Estat el cost de tenir milers de policies espanyols i agents de la Guàrdia Civil assaltant impremtes, oficines postals i despatxos de la Generalitat, apallissant ciutadans i destrossant mobiliari escolar perquè, finalment, l’1-O 2.286.217 de demòcrates dipositessin la seva papereta en unes urnes mai trobades per Espanya. Ni els 1.066 ferits, ni les clavegueres de l’Estat, ni les amenaces dels tres partits constitucionalistes, ni la caverna mediàtica catalana i espanyola, ni els milers de Piolins, molt preocupats pels àpats i per engatar-se i provocar aldarulls, no van impedir que Rajoy i els seus fessin el ridícul polític més gran després de jurar i perjurar que no hi hauria referèndum. Però què diu la majoria de la societat espanyola? Amb un ‘a por ellos’ televisat del rei il·legítim n’hi ha prou perquè els súbdits donin per bona la despesa. Les pensions indignes, les retallades de drets laborals i les caixes B són danys col·laterals de defensar la bandera.
Amb tot, les forces d’ocupació marxen a casa amb la cua entre cames: A Catalunya, els votants del PSC, Cs i PP aplaudeixen la repressió i la malversació de fons públics per lluitar contra la democràcia, però són més els votants de JxCAT, ERC, la CUP, i una part dels votants de Catalunya En Comú Podem, que s’han mantingut dempeus i han blindat la dignitat del país davant la violència física i judicial d’un règim monàrquic i corrupte. La resposta a la seva naturalesa violenta, intensificada pel pes que els ha suposat l’encàrrec d’una missió d’Estat, ha estat la dignitat, la fermesa i la cultura cívica. Haurà estat un xoc, acostumats a la submissió dels ciutadans espanyols. I com a persones, hauran de conviure amb la indignitat d’haver estat capaços d’apallissar gratuïtament població civil indefensa que protegia unes urnes. Tot, per una bandera.
Però la revenja per la humiliació democràtica i la derrota moral i cívica de l’1-O va ser la pròpia d’un estat autoritari: Usurpar les institucions catalanes i iniciar un escapçament de la cúpula de l’independentisme pervertint l’Estat de dret. Presó, exili i repressió contra la declaració d’independència del 27 d’octubre, i un article 155 de la Constitució espanyola que pretenia aniquilar tota una nació. I aquí ve el segon fracàs. Si bé els homes de negre han perjudicat greument el funcionament del país i han embrutat les institucions catalanes, no han aconseguit ni de bon tros destruir el país. El 21D, el règim del 78 ha tornat a perdre a les urnes. PP, PSC i Cs no se’n surten amb la democràcia. Malauradament, el bloc republicà encara no pot cantar victòria amb un Estat repressor al davant. El 155 encara no marxa, Espanya controla la policia de Catalunya, manipula els comptes de la Generalitat, té els jutges en nòmina i ha anunciat una causa general contra l’independentisme.
Els Piolins marxen, però Espanya es queda. En aquest escenari no democràtic, l’independentisme ha de formar Govern immediatament i blindar-se, preservar les institucions i començar a construir República. Aquesta és la raó per la qual JxCAT, ERC i la CUP han estat votats. Tenen l’obligació moral de fer-ho tan bé i tan ràpid com sigui possible, amb passos ferms però no precipitats. Perquè l’enemic és trampós per naturalesa i té les presons, l’ofec econòmic i el monopoli de la violència. La seva desgràcia és que els espanyols encara no s’han adonat que el seu rei va nu, una circumstància que impedeix que Espanya avanci com a poble.
