Jo no, però mons pares van ser sempre molt de Joan Manuel Serrat. Ara no ho sé perquè fa temps que ja no visc amb ells, però recordo que a casa la música d’en Serrat sonava molt. I no hi tinc res en contra, però així com algunes cançons seves m’engrescaven força, d’altres em deprimien profundament. Una, trista de debò, “Penélope”, descriu una història de soledat i follia. La d’una dona per qui no passa el temps i l’espai és sempre el mateix. Ella esperava un home igual com ara n’hi ha que esperen un gest. Polítics i prohoms fora d’eixe món, de qui escoltar-ne la persistent cantarella del “gest” de Madrid que ha d’arribar per calmar-nos provoca un punt de tristor que em recorda a quan em feien empassar “Penélope”.
Segur que ara mateix els ha vingut al cap la imatge de més d’un polític (o la d’un en concret) que se sent molt sol i incomprès perquè li han canviat el tauler polític on havia viscut confortablement durant anys. I no s’hi volen fer. Més i tot, per a ells res no ha canviat, el temps és com si no hagués passat i l’espai polític on es mou la nostra societat troben que és sempre el mateix. Tothom menys ells veu que hem canviat de paradigma, que hem anat passant pantalles, que aquí tot es mou i que per tant seria absurd pensar que això no es dóna també amb la política o amb la relació entre nacions i entre societats.
Na Penélope de la cançó d’en Serrat deia així: ” (…) con su bolso de piel marrón y sus zapatos de tacón y su vestido de domingo (…) se sienta en un banco en el andén y espera que llegue el primer tren meneando el abanico”. I allà que es floreix, tot esperant un estimat seu que un bon dia li va dir que l’esperés. Tristíssim, perquè de fet es veu que un dia, passats els anys, ell acaba tornant però la dona no el reconeix i l’engega. Igual passarà amb aquells que fa anys i panys van voler creure en promeses de “gestos” que arribarien de Madrid. “Gestos de debò”, se n’esperaven. Gestos com aquells que no s’havien donat mai abans però que només de pensar-hi ja reconfortava els qui ho havien apostat tot a creure-hi. I hi persisteixen. Malgrat ZP, malgrat l’experiència de l’Estatut del 2006, o malgrat discursos com el de Mariano Rajoy aquesta mateixa setmana al Congrés en parlar de Catalunya.
Sense bosses de pell marró ni vestits de diumenge, però sí amb escó en molts casos, n’hi ha que aquests dies insisteixen que ja queda menys. Que ja s’apropa. Que finalment passades les eleccions europees Rajoy “farà un gest”. Que “es mourà”. Que “farà una oferta”. Que aquest cop sí, fins i tot a Madrid podrien proposar de tocar la Constitució per fer que reconegui explícitament la llengua catalana o alguna cosa referent a la singularitat del país. I és l’enèsima vegada que passades les dècades, i sense cap indici mínimament plausible que hi apunti, ens diuen que arribarà “el gest”. Sí? En tot cas, pinta que ho acabaria fent descaradament massa tard, tan extemporani, tan superat pel pas del temps, que d’arribar, ja ni Els Penélope no el podran reconèixer i abraçar. Trist (per ells).
