Els patiments del PSC enfront del PSOE

"El PSC acabarà acceptant-ho gairebé tot. I farà callar qualsevol discrepància interna, per molt notòria que sigui"

Més enllà de les declaracions genèriques, els brindis al sol i les maniobres justificades per interessos immediats, el PSOE no considera el PSC com un partit "federat", sinó com una delegació incòmoda. Els dirigents dels socialistes catalans poden fer tantes proclamacions com vulguin, però la realitat és tossuda. Qui aspiri a entendre-la sense deixar-se envescar per la propaganda, només cal que analitzi els fets. És veritat que José Luis Rodríguez Zapatero, encara agraït pel suport que va aconseguir del PSC en el seu nomenament com a secretari general del PSOE, va venir a Catalunya i va fer una declaració de fe estatutària. Tan cert com que, quan el va interessar i després del bany de realitat que ha implicat el seu pas per la direcció del partit i per la presidència del govern espanyol, Zapatero no va dubtar a sacrificar Maragall i el PSC per pactar amb CiU. Tan cert també com que les al•legacions de l'advocat de l'Estat davant el Tribunal Constitucional arran dels recursos que van presentar el Partit Popular i el Defensor del Pueblo contenien una autèntica declaració de castració química que menyspreava tot el procés i que es burlava dels catalans.

José Luis Rodríguez Zapatero necessita com l'aire que respira estabilitat parlamentària i un suport estable que li garanteixi la tranquil•litat política. Necessita, en definitiva, el PNB o CiU. L'acord amb els nacionalistes bascos no és possible, després que Zapatero renunciés a governar Navarra amb el basquisme i, encara més, després de fer fora el PNB del govern de Vitòria gràcies al suport del PP. Instaurat en el front nacional espanyol, Zapatero no pot aspirar al pacte que necessita amb el PNB. El pacte amb CiU tampoc és possible perquè els nacionalistes catalans li demanaven que apliqués a Catalunya el mateix principi que ell defensa a Espanya; és a dir, que governi el partit que guanyi les eleccions. José Luis Rodríguez Zapatero no va poder sotmetre el PSC i ara en paga les conseqüències.

És cert, doncs, que el PSOE no doblega del tot el PSC a Catalunya. Tan cert com que el PSC no pot aspirar a doblegar gens el PSOE a Espanya. Amb una diferència. Malgrat la incòmoda constatació de "poder domèstic" que exerceixen els catalans, els socialistes espanyols no s'hi resignen i molt sovint els recorden que són ells –o la seva referència directa– els que aconsegueixen els millors resultats a Catalunya quan es tracta d'eleccions al Parlament espanyol. En realitat, doncs, més que dos partits "federats", la relació del PSOE i el PSC es basa en una acceptació de poder "regional" tolerat a contracor, que es dilueix del tot quan traspassa les fronteres catalanes. Aquesta relació és precària. Ara ha entrat en contradicció perquè l'Estatut és una "qüestió catalana" que es dirimeix en territori espanyol –eufemísticament, "territori constitucional"–. I aquí el PSOE no accepta bromes. I encara menys tan macabres com les que els han gastat aquesta setmana el conseller d'Economia, Antoni Castells, i el director de campanya del PSC, Jaume Collboni. L'un i l'altre van qüestionar l'actitud de Zapatero. Immediatament els van esmenar el primer secretari del PSC, José Montilla, i el viceprimer secretari, Miquel Iceta. Collboni ha demanat disculpes i Castells ha emmudit. Especialment significativa ha estat la declaració d'Iceta: "La nostra funció –i potser a Catalunya hi ha gent que no ho entén– no és separar-nos del PSOE, sinó convèncer-lo". Missió impossible. Com es veurà en aquest episodi tan il•lustratiu de l'Estatut. El PSC acabarà acceptant-ho gairebé tot. I farà callar qualsevol discrepància interna, per molt notòria que sigui. Això sí, intentarà salvar els mobles. El llit i la tauleta de nit.

 
 

Comentaris