El fet que JxCat i ERC sumin més de quaranta pactes municipals amb el PSC, que els convergents estiguin negociant amb ells per la Diputació de Barcelona i que els republicans es plantegin afavorir la investidura de Sánchez, demostra fins a quin punt els dirigents del Procés tenen pensat seguir fent saltironets enrere amb el somni humit de normalitzar un neoautonomisme en el qual es puguin tornar a sentir segurs. La unitat estratègica ja existeix i es basa en la reculada. Però com que això no ho poden dir, es barallen a estiracabells per veure qui s’empesca l’excusa guanyadora.
És que és de traca. Mentre abranden la indignació dels independentistes per les injustícies i els maltractes que estan rebent de l’Estat, ells van i hi pacten. I no val que es justifiquin apel·lant a les singulars dinàmiques de la política municipal. Algú que s’hagi presentat en una llista del PSC, per molt que sigui el Pepet de Can Joanet de Castefollit de la Roca, és algú que forma part d’un partit polític que lidera un estat autoritari i que vol acabar amb la nació catalana. Mira Pepet, haver muntat un nou partit.
Si fan manetes amb el PSC és perquè, per molt que parlin d’estat d’excepció, el que volen és poder fer política com si aquí no hagués passat res. L’Elisenda Paluzie, que tot això ho sap perfectament, no se n’està sortint. En comptes de muntar una altra manifestació per demanar als partits allò que és evident que no volen complir -“Objectiu Independència”-, l’ANC hauria d’intentar de deixar en evidència la manca de compromís dels partits amb l’alliberament nacional. Suggereixo una idea: aprofitant la bona iniciativa sobre el consum energètic, es podria fer una llista de totes les relacions políticoeconòmiques que hi ha entre les institucions catalanes liderades per independentistes i les oligarquies espanyoles, és a dir Telefónica, Endesa, Indra, Cellnex, Avertis i etc. Si l’ANC fes això, si l’ANC s’atrevís a tocar tendre de veritat, potser la gent començaria a entendre que els pactes amb el PSC són només la punta de l’iceberg.
