L’altre dia vaig obrir un debat que va suscitar certa polèmica tant a les xarxes socials com als mitjans. No és la meva intenció tornar-la a obrir ara sinó parlar de la reacció curiosa que vaig rebre de certs àmbits. La reacció més trista que vaig rebre va ser d’un amic que em va dir privadament que el que havia fet havia estat ‘vergonyós’ [sic]. També em va acusar “d’espatllar la feina de molta gent des de fa anys”.
Em va saber força greu, no perquè m’havia qüestionat ni portat la contrària sinó perquè considero aquest amic un demòcrata, una persona oberta, i sap que fa més de quatre dies que rondo per aquí. I, en lloc de debatre els mèrits del meu suggeriment, es va limitar a acusar-me de deslleialtat; de ficar-me en coses que no em pertocaven; d’una acció de la qual, segons ell, hauria d’avergonyir-me.
Em recordava la resposta que va donar Xavier Albiol a Gerardo Pisarello l’altre dia quan Pisarello va defensar la mobilització pel referèndum. Albiol li va respondre: “no hauries d’agrair una miqueta el país que t’ha recollit?” El subtext era evident: tu, que has vingut com a immigrant, no tens dret d’opinar, hauries de callar i limitar-te a seguir el que decidim els que hem nascut aquí.
Per sort, no és una opinió generalitzada. Quin contrast, per exemple, amb la campanya promocionada per CIEMEN, la Gent de la Terra i Sí, amb nosaltres. Aquests han impulsat una campanya que reivindica la veu de la gent que vivim a Catalunya però que —per no ser ciutadans espanyols, quina ironia!— no tenim dret a votar, ni a fer sentir la nostra veu política en aquesta societat en què hem triat viure, lluny dels llocs on vam néixer. La seva campanya, anomenada #VotaXmi, té com a objectiu escoltar la veu dels que ens sentim interpel·lats, convidant-nos a fer vídeos per a animar la participació dels que sí que poden votar en nom nostre.
Quin contrast també amb la quantitat de vegades que he sentit que Catalunya és una societat oberta i diversa, una societat de pas. Que els catalans decidim on naixem. Que parlem 300 idiomes. Que insistim a mantenir obertes les nostres portes als refugiats, a mantenir obertes les nostres butxaques a la gent d’arreu de la península i del món que necessita la nostra solidaritat.
Perquè el fet és que, en una societat oberta i diversa, es tenen diferents opinions i no hauríem de tenir por d’expressar-les. De fet, és justament de la nostra diversitat d’on prové la riquesa de mirar situacions des de molts punts de vista —com ara mirar com es podria percebre una acció des de l’estranger, de manera diferent a com es veu des d’aquí. La idea és que, amb aquesta informació, podem debatre i arribar a una decisió més ben informada.
Tal com estem intentant de veure al Parlament aquesta setmana, debatre no és el problema, és la solució. Debatre no ens divideix, no ens hauria de dividir; ens hauria d’ajudar a veure quin és el problema des de moltes perspectives, i així poder-hi trobar una solució. Som molt diferents i això és bo; vol dir que tenim més possibilitats de pensar en les millors solucions.
Entenc que és difícil, pels que “van nèixer aquí”, escoltar els que “vam nèixer fora” sobre altres maneres de fer les coses. Qui som nosaltres els nouvinguts per dir res? A més potser ens equivoquem, potser perdem els matisos i oferim solucions que no vénen al cas. (De fet, desitjo de tot cor haver-me equivocat amb el meu suggeriment, ja que ha estat desestimat del tot. I no passa res.) Però és igualment possible que veiem les coses d’una manera útil que es pugui aprofitar.
Estic d’acord que la catalana és una societat remarcablement oberta. I també constato que ens queda camí per endavant. Miro al Parlament i als ajuntaments i veig poques cares de fora. Entenc la tendència que té la gent de quedar-se amb els que se semblen més. I recordo la resposta que vaig sentir d’una dona castellanoparlant quan li van preguntar si l’havien tractada malament els ‘catalans’. Ella va dir que no, que senzillament no l’havien tractada. Que trist!
Tenir una societat oberta no vol dir només acollir refugiats. No vol dir només deixar de discriminar a la feina i en llogar un pis. O en adreçar-nos en un idioma o un altre. Fer-nos fotos i elogiar com parlem l’idioma. Vol dir convidar-nos a prendre partit políticament, culturalment i en la comunitat.
Vol dir imaginar que tots tenim alguna cosa a aportar. Que tots tenim el dret de defensar aquest nou país nostre de la millor manera que sabem. I si ho fem de manera diferent, podem estar equivocats o no, però no és vergonyós.
