Dos estudiants es neguen a assistir a la parafernàlia dels Premis Princesa d’Astúries a Oviedo i ho argumenten políticament: “La universitat pública no té res a veure amb l’empresa borbònica“. Un voluntari que treballava a l’epicentre de les inundacions de Mallorca li va donar una escombra a Felip VIè: “Deia que venia a ajudar i li vaig oferir la meva escombra, perquè amb una encaixada de mans a mi no m’ajuda en res”.
En cap d’aquests casos Felip de Borbó i el seu seguici no s’enfrontaven a independentistes rebels, sinó a ciutadans espanyols que rebutjaven formar part del decorat més o menys popular que de tant en tant munta la monarquia espanyola per legitimar-se fotogràficament. A poc a poc, les esquerdes de la censura han permès a la societat fer-se una idea molt més aproximada de la immoralitat del sistema monàrquic espanyol i la seva cort financera i mediàtica. I, sobretot, la difusió de molta informació sobre comissions, viatges i comptes a Suïssa ha permès prendre consciència del grau d’impunitat de què gaudeix aquesta família, peça bàsica d’un sistema autoritari i corcat.
Al Parlament de Catalunya, com ha quedat constatat, només hi queden 57 diputats monàrquics, un 42 per cent de l’hemicicle. Jo crec que encara serien menys en una votació secreta. La novetat és que la contestació els comença a arribar des de l’Espanya espanyola, un fet totalment imprevisible. Ni la catalanofòbia els salvarà.
