Nens que dormen al carrer. Joves amb hijab que mal tapen a un parell de marrecs amb una manta tacada, arrugada i descolorida, per evitar que el xim-xim amari la roba estripada dels petits. Aquest plugim tant propi de la capital belga, que no pots aturar més que amb un barret d’ala ampla i un bon abric, aquells que s’ho poden permetre. Una parella a la sortida del metro de De Brouckère, i un parell de mares solteres a l’avinguda Waterloo i prop de la parada de Thrône, a l’avinguda Luxemburg. A la distancia, la cúpula del Parlament Europeu resta immòbil i capficada per aixoplugar l’European bubble, que més d’un assumeix que està farcida d’una colla de panxacontents. O bastards.
A l’entrada de la llibreria Filigranes, la més gran d’Europa d’una sola planta, dos llibres són simptomàtics de l’estat actual de la Unió: Les salauds de l’Europe. Guide à l’usage des eurosceptiques, del temut periodista Jean Quatremer, i Conversations entre adultes. Dans les coulisses secretes de l’Europe, del famós rebel grec Yanis Varoufakis. Però, els homeless de Brussel·les estan lluny dels debats abstractes de l’entramat comunitari. La seva vida és mundana, d’aventura diària per arreplegar quatre galetes o sucs envasats de Carrefours extremadament cars que serveixin per treure’s la gana i la set, sobretot la dels menuts. El Happy New Year que figura encara en una pancarta al terrat d’un dels edificis que es veuen des del peu de l’estàtua de Leopold II és poc revelador per ells: més, venint patrocinat per la consultora JLL, que a la seva web fa gala de ser una de les multinacionals presents al Fòrum de Davos. Recolzen l’esquena tristament als aparadors de les grans marques de luxe, al de la BMW que aquesta tarda ha programat un esdeveniment corporatiu i s’engalana amb cotxes de gama extra coberts de LEDs, al de l’asseguradora AXA per on surten executius altius amb les maneres agressives del carismàtic i maquiavèl·lic Harvey Specter.
Però, els nens riuen. Malgrat el fred i la boirina de l’hivern, tot i que el sol costa de veure i la llum no s’aclareix fins les nou del matí. Malgrat la trista melodia, persistent, dels molts dies encapotats. S’entretenen amb qualsevol andròmina o els pots buits de l’àpat anterior. Desprenen la imatge innocent d’aquells qui encara no pensen amb la sort que corren, d’aquells qui encara no han deixat d’estirar les faldilles de la mare per adonar-se de la crueltat de l’entorn. Fa temps que l’ascensor social no funciona, que alguns d’aquests exclosos s’han radicalitzat per a buscar solucions fàcils als seus problemes. Fa temps que el barri de Molenbeek és tipificat a les pàgines de la premsa internacional com un cau d’extremistes.
L’estat del benestar està en crisi i, en les properes eleccions al Parlament Europeu, tot apunta que la socialdemocràcia patirà un altre daltabaix a tot Europa: en el nou repartiment d’escons post Brèxit –la cambra pot passar de 751 a 705 diputats, informen aquesta setmana–, el grup socialista podria tenir feina per arribar als cent diputats, diuen les enquestes. Una patacada d’acord amb el retrocés dels socialistes a la majoria de països de la Unió, començant per l’eix París-Madrid-Roma, que sense el contrapès del Regne Unit podria ser determinant en el procés de decision-making comunitari. L’Europa protestant ja pateix: evocació a l’ètica contra clientelisme mediterrani. De fet, el reformista Macron ja llança cants de sirena a Mateo Renzi i als nous tecnòcrates per a crear un nou grup parlamentari al marge dels eixos tradicionals de la política institucional. El sistema de partits que coneixem està en crisi: tecnocràcia enlloc de democràcia. Poliarquies mai acabades per la voracitat del capital.
Entre la una i les dues les oficines paren màquines. S’omplen els restaurants –que, per cert, no tenen els menús a deu euros– i fins i tot la zona de bar al bell mig de la Filigranes. Temps per combinar amb la lectura reposada d’un clàssic o la premsa del dia: la catalana, consultada a la xarxa, plena de titulars parlant del finançament en negre del Partit Popular, els escorcolls a la ANC i Òmnium i, sobretot, de la trobada entre Roger Torrent i Carles Puigdemont per preparar la investidura. Casualitat? Avui fa un any que el President va comparèixer davant d’una multitud a l’Eurocambra. Música clàssica de fons, poc animada, el Nessun Dorma, Braveheart i dring-dring de xavalla que serveix per pagar expressos a més de dos euros. Escandalós. Una dona d’accent argentí fa ganxet abans d’entaforar-se l’abric i sortir a tastar l’inhòspit temps de la capital. Caminarà pensativament i amb pausa cap a l’estació de metro o d’autobús, potser cap a casa entaforada dins del casc antic prop de la Grand Place. Passarà per davant de la dona del hijab, i farà veure que no la veu. Però, potser pararà i li allargarà la mà pensant en aquella Argentina del corralito i la sort d’un viatge que li va regalar un nou món, a la vella Europa que està en crisi. Molta crisi, de valors.
