Inés Arrimadas diu que el reglament del Parlament no es pot reformar des de Brussel·les, tot “menjant musclos”. Per a, acte seguit, insinuar que qualsevol decisió en aquest sentit serà vetada des de Madrid, se suposa que menjant cocido. Fa dos mesos llargs que les institucions de Catalunya són teledirigides des de la capital espanyola i encara fa més temps -per no dir sempre- que els recursos públics que necessita la societat catalana s’assignen, igualment, des de Madrid. I això, per contra, ho consideren un èxit polític. Musclos no, però cocido sí.
El més paradoxal és que un dels recursos retòrics més típics del nacionalisme espanyol és argumentar que com que les decisions es prenen cada cop més des de Brussel·les, això deixa l’independentisme, suposadament, a contracorrent l’impuls de la història. Tot plegat, una finíssima capa de vernis europeista per dissimular la insolència imperial de l’Espanya de sempre.
Soraya Sáenz de Santamaría és la màxima responsable de governar Catalunya des de la distància -voluntària- i per decisió d’un partit que té el suport del 4,2 per cent de la ciutadania i 4 diputats del Grup Mixt. Carles Puigdemont és el president que vol un 47,5 per cent dels electors i una majoria absoluta de 70 escons i ha rebut aquest mandat popular des de l’exili -forçat- de Brussel·les. Hi ha 2.078.710 electors independentistes que volen pa amb tomàquet. Però que si -de moment- no en poden tenir, prefereixen els musclos al cocido.
