Som a les portes d’un 2019 marcat pel macro-judici polític contra l’independentisme i per un cicle electoral. Dos momentum que, ben gestionats, poden legitimar el projecte republicà a ulls del món, i també de molts ciutadans que arriben decebuts per la gestió de l’1-O i el 27-O, o derrotats per la gota malaia de la repressió i l’autoritarisme espanyols. La fórmula és coneguda: unitat i valentia per damunt d’interessos partidistes en un pobríssim escenari autonomista. Una fórmula guanyadora que, justament per aquesta condició, espanta. La por a guanyar és ben tangible.
La justícia espanyola ha decidit que el primer momentum siguin les eleccions municipals i no la sentència del Suprem. Les urnes són una nova oportunitat de demostrar la força del republicanisme en contraposició al règim monàrquic, especialment a Barcelona. Però a hores d’ara, amb cinc paperetes diferents al forn i amb picabaralles sobre qui té el pedigrí independentista, l’alcaldia pot anar fàcilment al bloc del 155. Descartat el front popular republicà, les llistes separades, amb tàctiques diferents però amb un destí final idèntic acordat, encara podrien aprofitar aquest momentum. ERC, el PDeCAT, Primàries Barcelona, la CUP i la llista de Ferran Mascarell tenen a les seves mans anunciar als barcelonins que els seus vots es destinaran a la construcció republicana des del consistori, i no al repartiment estricte de cadires i càrrecs. I això implica ensenyar totes les cartes abans del 26 de maig, sense traïcions i garantint que no es presenten per governar una ciutat on només calgui triar un model social, urbanístic i cultural despullat de l’eix nacional.
Si les candidatures independentistes d’arreu del país són honestes i coherents amb els principis republicans, han de comprometre’s amb els electors a fer front comú l’endemà del 26-M amb majories netament republicanes, als pobles petits i a les principals ciutats, que plantin cara a un règim podrit de privilegis, violent i amb una justícia pervertida en nom de la unitat d’Espanya.
Respecte a les sentències del Suprem, només un resposta contundent i consensuada entre el carrer i les institucions, que haurà de tenir inevitablement un caràcter unilateral, accelerarà el procés de llibertat dels presos polítics i exiliats i posarà Madrid en escac. Fins que això no passi, el règim del 78 no se sentirà amenaçat com l’1-O i les primeres hores del 27-O.
