Els moderats

"Obliden, de manera sistemàtica, que a un costat només hi ha la reivindicació i la pressió cívica, i a l'altre hi ha el poder. Tots els poders"

Una part important dels poders econòmics i financers catalans –entre els quals hi ha els responsables de les dues grans entitats de crèdit i els principals empresaris de premsa– es miren amb inquietud el procés sobiranista que viu el país, sobretot des de l'11 de Setembre del 2012. Aquell any la manifestació va aplegar centenars de milers de persones sota un lema inapel·lable: independència. I aquella exhibició de força cívica va moure Artur Mas a avançar les eleccions, després de constatar l'enèsim fracàs amb l'intent d'acordar un nou pacte fiscal.
 
Alguns representants d'aquests poders –com ara José Manuel de Lara– constaten amb agror el seu rebuig a qualsevol "aventura" que separi Catalunya d'Espanya. La majoria són més prudents i es limiten a constatar, una vegada i una altra, que no són gens partidaris de la "inestabilitat i que, per contra, el sentit comú recomana "el diàleg i l'acostament de posicions". Les propostes de Pere Navarro o de Josep Antoni Duran i Lleida donen marge a aquests recels i aquestes prudències. Quan el president del comitè de govern d'Unió Democràtica va proposar i reclamar una "tercera via" molts d'ells s'hi van sentit ben identificats.
 
Ara es proclamen "moderats" i demanen tant al govern d'Espanya com al de Catalunya si tenen "por" del "pluralisme intern" de les dues societats. Tant com els és possible intenten pressionar Mariano Rajoy i Artur Mas perquè abandonin "posicions intransigents" i reprenguin un diàleg necessari per evitar les crisis que s'insinuen amb força. Ahir l'editorial de 'La Vanguardia', obert en portada, es presentava com un manifest representatiu d'aquestes opcions. "Mentrestant, són molts els catalans, molts més dels que pugui semblar, que insistiran i perseveraran en la via del diàleg, que en aquest moment sembla aixecar tantes reticències. Senyal inequívoc que és una bona via", concloïa.
 
Tot plegat fa la bona fila de les opcions moderades –així se'n proclamen–, responsables i conciliatòries. El gran problema –potser la gran trampa– és que apel·len a les dues parts –l'espanyola i la catalana– com si fossin iguals, com si tinguessin els mateixos recursos i la mateixa capacitat d'incidir l'una en l'altra. Fins i tot com si tinguessin la mateixa responsabilitat. I obliden, de manera sistemàtica, que a un costat només hi ha la reivindicació i la pressió cívica, i a l'altre hi ha el poder. Tots els poders. L'Estat espanyol se sent poderós i per això perpetra la intransigència més feroç. Els "moderats", que s'esclafen una vegada i una altra contra el mur d'incomprensions que hi ha Madrid, acaben girant la vista a Catalunya i corren el perill d'enfadar-se amb la part més dèbil, d'atribuir-li'n tota la responsabilitat. Quan ho facin deixaran de ser moderats i es transformaran en còmplices.  
 

 
 

Comentaris