Els missatgers de la matèria fosca

"No n'hi ha prou, amb el genocidi fredament planificat del català al País Valencià, a les Balears, i a la Franja, i amb les sentències sistemàtiques contra la immersió al Principat, estratègicament dissenyades per forçar a la fractura social?"

El big bang (amb minúscules, sisplau) sobiranista/independentista ha generat una sèrie de núvols de gas que com més va més volen fer-nos entrar en el regne de la matèria fosca. Recentment he pogut llegir, en un mateix diari, dos articles d'aquesta escola del refredament de l'univers abans no quallin més galàxies sobiranes. En la ploma d'un d'ells apareixien "fal·làcia incendiària" dels uns i "victimisme solemne" dels altres, "dialèctica visceral, vudú sectari, esgrima d'intransigències catalanofòbiques o hispanofòbiques", tot per venir a dir-nos que cal trobar la justa mitjania distant entre la "multitudinària il·lusió" dels uns i la "preocupació, desafecció i discrepància igualment democràtiques" dels altres... El que ens vol dir l'articulista és que tot s'hi val, en aquest litigi, que tot és simètric: els uns diuen això i els altres diuen el contrari, però la cosa important és que, segons ell, tot es faci sota l'empara de la "llibertat d'expressió". Creu, de debò, aquest opinant, que ajuda a entendre la situació amollar "victimisme" o "intransigències hispanofòbiques" per qualificar, sense esmentar-lo, és clar, el moviment popular sorgit el 2006? És casual que no en parli del caire democràtic, de la participació massiva, del tarannà pacífic i festiu, de la capacitat mobilitzadora, o de l'eficiència organitzativa? Per què no l'oposa al despotisme d'Estat que, sota el pretext de la legalitat constitucional, empara les posicions contràries a una consulta lliure i democràtica? No, no és pas casual que l'opinant no en parli, de la consulta...

Tres dies després, un altre analista es basa en l'opinió de dos historiadors contraris al procés independentista, publicada en el diari del mateix opinant, per afirmar que el simposi "Espanya contra Catalunya" no era pas "científic", perquè "responia a un plantejament romàntic" (cal ser un xic temerari per afirmar, sense nomenar-los, és clar, que Fontana, Maluquer, Nadal, Solé i Sabaté, Roca, o Rafanell, són emissaris de les "instrumentalitzacions romàntiques de la historiografia catalana"!). Aquest punt de vista fals, perquè demostra que no va assistir a cap sessió del simposi esmentat, mena l'opinant no pas a arrecerar-se en una simetria contemplativa del conflicte, sinó a posar en el mateix sac els que lluiten per alliberar-se i els que els volen ofegar: no hi ha "ells" i "nosaltres", sinó un "sol nosaltres" que és la "pàtria de la humanitat". Però la realitat es tossuda: a més de discutir, com afirma l'articulista, d'"interessos, llengües o fórmules d'organització política", el que està en joc és la nostra capacitat de decidir el futur propi o ser arrossegats al pou de la història per un Estat despòtic, erràtic i ineficient. En matèria d'interessos, per exemple, hi haurà qui negui l'asfíxia planificada amb la recentralització de recursos i decisions estratègiques amb lleis, decrets i reglaments ad hoc? En matèria de llengües, no n'hi ha prou, amb el genocidi fredament planificat del català al País Valencià, a les Balears, i a la Franja, i amb les sentències sistemàtiques contra la immersió al Principat, estratègicament dissenyades per forçar a la fractura social? Pel que fa a l'organització política, els interessos, la cultura, la llengua i la vida quotidiana, no estan potser íntimament lligats a l'autogovern ple i lliure? Però el comentarista de l'actualitat prefereix recloure´s en la "jornada respectuosa, gairebé sense intemperància verbal" viscuda el dia 8 al congrés espanyol. De debò, creu, l'opinant, que s'hi va contenir l'agressivitat, en aquella il·lustre casa de la democràcia a l'espanyola? Ben al contrari, s'hi van desplegar tots els matisos de la violència moral en forma de mentida i cinisme (aquell "amor" pels catalans de Rajoy i Rubalcaba, no li feien venir basques, al nostre articulista?), de la violència verbal en forma de displicència i amenaça (les admonicions de Rosa Díez als diputats del parlament català, les seves crides patològiques a empresonar dissidents, no feien posar els cabells de punta a qualsevol observador?). Mentrestant, l'opinant ignora a consciència la decisió ferma i tranquil.la del moviment popular; la seva durada en el temps i la seva escampada en l'espai; el caràcter –aquest, sí, ben universal i humà-- de la seva lluita per la llibertat...

Quanta màscara de ferro!

 
 

Comentaris