L’altre dia un grups d’amics meus xerraven -en un mega grup de Whatsapp– sobre les revetlles i un d’ells es queixava, mig de veritat mig de broma, del fet que la celebració de Sant Pau i Sant Pere han perdut pistonada: “La revetlla del meu sant ja no és considerada, hòstia! Vaig anar a comprar una coca i el forner va cridar “Nena, porta una coca de Sant Joan!”. Però la cosa no acabava aquí… “Estem perdent les tradicions; ahir vaig sortir a una placeta de Gràcia a tirar quatre petards amb els nens i em va arraconar la comunitat de ‘veïns amb gos’ i quasi vam haver de sortir corrents”.
Jo recordo -amb aquella nostàlgia que donen les coses de la infància perduda- com per Sant Joan, a la cruïlla del carrers d’Aragó i Llançà de Barcelona, els veïns hi feien una foguera a base de mobles vells que a mi em semblava tan alta com els edificis. N’hi havia per tot arreu! Avui si no demanes vint permisos et cau un puro de ca l’Ample i et deuen poder acusar de terrorisme, fins i tot. Deu ser pitjor que posar un llaç groc al balcó de la Generalitat. Com que el meu avi i el meu pare es deien Joan -i una germana es diu Joana- els anys que érem a La Bisbal d’Empordà fèiem una foguera i uns focs artificials que eren la delícia de la família i del barri sencer.
Avui per avui, sigui perquè el bosc es pot cremar, la ciutat es fa malbé o la platja s’embruta, has de pensar-t’ho molt bé abans de tenir la iniciativa de fer una revetlla realment tradicional. Fa anys que, vagi a la revetlla que vagi, de petards i coets gairebé ningú no en tira. La cosa va de “jamància”, beguda i música, com a qualsevol altra festa. Ja m’hi estic resignant però em queda força subversiva per escriure aquestes ratlles en aquest país de prohibicions que encara anomenem Catalunya.
De tota manera, la conversa dels meus amics posava sobre la taula l’encara més acusada decadència de Sant Pere, Sant Pau i Sant Jaume, fora de les poblacions que hi fan la festa major. Són les dates tradicionals de revetlla estiuenca per antonomàsia: “Sants Pere i Pau, LOSERS!!!” Deia un… “No hi pintem res”, deia l’altre. I llavors un nou lament irrompé: “La de Sant Jaume ja era una misèria quan jo era petit i això que Sant Jaume va anar caminant fins a Galícia!”.
El xat va esclatar: “Aquí hi ha un favoritisme manifest!”. “Sant Jordi i Sant Joan s’ho queden tot!”. “Fem una mani?” va proposar un en ple paroxisme. I aviat van arribar els tercers en discòrdia: “El teu sant encara és conegut, Jaume. Però què en sabem per exemple de… Sant Eloi? Sant Eloi, quan era petit era noi; de mitjà, va ser manyà; de mitjancer, va ésser ferrer, i de gran, va ésser sant” va reivindicar.
“El meu sant ningú te punyetera idea de quan és”, es queixava l’Elisabeth en nom dels sants de cada dia. Al final la cosa es va resoldre amb una frase lapidària que ningú no va rebatre: “Tots tapats per l’ombra dels famosets!”.
Deuen ser signes dels temps, però m’agradava més com es feia abans.
