Els límits del consens

"Les democràcies serioses, consolidades, tenen un espai de consens. No d'unanimitat: de consens ampli. Unes certes coses que no es discuteixen des de zero cada vegada"

Si tot estiguéssim d'acord no caldria democràcia. Això de la democràcia és un invent genial precisament perquè és un sistema de gestionar el desacord. La gent pensa diferent, té maneres de veure el món diferents, projectes diferents, interessos diferents. I ens hem inventat un sistema per arbitrar aquestes diferències sense fotre'ns hòsties, sense que el més fort imposi a bufetades la seva opinió o el seu interès als més febles. Aquest mecanisme és que decidim segons el criteri de la majoria. Però els sistemes democràtics han anat filant més prim, per millorar la fórmula. La majoria decideix, però hi ha unes condicions –la llibertat, les lleis- perquè les minories estiguin protegides, puguin dir la seva i puguin aspirar a esdevenir majories. I com que les majories poden canviar, hi ha certes decisions que demanen majories qualificades. No tant sols ser més, la meitat més un, sinó ser molts més de manera que cada quatre anys no ens tornem a replantejar el món des de zero, com si tot comencés amb cada procés electoral.

Les democràcies serioses, consolidades, tenen un espai de consens. No d'unanimitat: de consens ampli. Unes certes coses –la política exterior, les grans línies de política econòmica, la identitat nacional, la cohesió social- que no es discuteixen des de zero cada vegada, que tenen un consens implícit o de vegades fins i tot explícit, votat a través de fórmules de majoria qualificades. I tenen un espai de confrontació: les coseds on cadascú pensa legítimament d'una manera diferent, té receptes pròpies, interessos específics i visions del món contraposades. I la política democràtica és discutir d'això.

A Catalunya encara no hem construït com déu mana aquest esquema complet que tenen les democràcies consolidades. L'espai del consens, d'allò que no cal discutir –no pas que no es pugui discutir: res no pot ser tabú en democràcia- no està clarament definit. Nació sense estat propi, mal encaixada en un estat aliè i ben sovint hostil, no hem establert aquelles coses bàsiques que donen cohesió social i en les que hi ha un acord d'una amplíssima majoria. Potser per això, perquè els nostre consens implícit és escàs, estem fascinats pels consensos explícits, per les fórmules unitàries, per la retòrica del pacte que de vegades és només retòrica. Ens agraden les misses concelebrades, encara que siguin estrictament litúrgia. No tenim clar l'espai del consens real. No tenim clar l'espai del dissens necessari. I fem circular massa coses per l'espai gasós del que no és ni consens ni dissens, de l'escenificació del pacte.

Jo crec que a Catalunya necessitem més consens real. Per entendre'ns, hi ha coses que no es poden fer sense l'acord simultani de PSC i CiU, que són els dos partits grans Hi ha un territori del consens en el que com a mínim han de participar aquests dos partits, i tots els altres que s'hi vulguin afegir. Sociovergència, per tant? En absolut. Al contrari. Fixat l'espai del consens, CiU i PSC representen, en el territori del dissens, opcions alternatives. Políticament parlant, de fet, les dues opcions alternatives: no es pot governar Catalunya sense la participació d'un dels dos. No es tracta de pactar-ho tot. Es tracta de definir un espai d'estabilitat i de cohesió consensuat. I de definir també un espai en el que és legítim, necessari i positiu discutir i confrontar. Amb educació, bones maneres i sense cops baixos, però amb claredat i sense dissimular les diferències.

 
 

Comentaris