Hi ha una paret, que és l’Estat espanyol. Això fa molts anys que se sap. De fet, la primera biografia que es va publicar sobre Josep-Lluís Carod-Rovira es titulava així: Saltar la paret. I mentre l’independentisme va ser minoritari, la referència a l’eixamplament de la base va ser suficient per dotar d’estratègia als sectors que defensaven la superació del gran obstacle. Un espai que, sense ànims de molestar a l’esquerra independentista ni als sobiranistes de CiU, en aquell moment eren poca cosa més que ERC.
ERC -no només, però sobretot- va ser qui va liquidar per a sempre més la temptació violenta de l’independentisme. I ERC va ser, també, qui va posar negre sobre blanc les xifres de l’abús fiscal i les conseqüències socials que comporta. Tot plegat com a eina bàsica de la progressió social de l’independentisme, que en només una dècada ha acabat fagocitant tot el perímetre de l’antiga Convergència, més la meitat del PSC i UDC i una influència clara sobre bona part de l’espai dels comuns. Fins i tot ha entrat amb força en les franges socials de base castellanoparlant.
El problema és que -degut a l’èxit, paradoxalment- ara ja se sap que encara que l’independentisme sigui majoritari, encara que en unes futures eleccions es passi del 48% al 51%, l’Estat espanyol continuarà exactament al mateix lloc. I això liquida el bilateralisme i, en gran part, la negociació. Madrid ofereix un ventall que oscil·la entre menys autonomia que abans i res de res. Ja no hi ha perspectiva de Majestic ni d’Estatut. L’Estat espanyol -versió PP o versió PSOE, tant se val- no ajudarà als independentistes que volen retornat a un autonomisme reforçat. Pedro Sánchez ni tan sols arriba a Zapatero. Entre d’altres raons perquè no ve de l'”apoyaré“, sinó de l'”a por ellos“.
