Llegeixo que Unió Democràtica de Catalunya (UDC) ha presentat una sol·licitud de preconcurs de creditors per l’elevat deute del partit, que se situa proper als 17 milions d’euros, segons un informe del Tribunal de Comptes publicat el 2014. El partit més antic de Catalunya és a punt de desaparèixer a causa d’una anomalia, que no és altra que el finançament dels partits. UDC s’esllangueix perquè no pot sostenir el “ritme de vida” que portava mentre tenia representació a totes les institucions i rebia les corresponents subvencions de l’administració. Una anomalia, aquesta de viure de l’erari públic, que, a més, ha costat força disgustos als partits, ja que la dotació pública és realment insuficient i els cal anar a buscar suport econòmic al sector privat. Ha estat llavors quan molts partits han quedat atrapats i els espavilats de torn han fet l’agost.
Cal resoldre la qüestió del finançament dels partits d’una vegada, perquè no és una qüestió qualsevol, atès que els partits són una de les columnes de la representació democràtica. Cal evitar que les actituds polítiques canviïn sota la pressió del deute, que és el que tothom sap que ha passat alguna vegada encara que no s’hagi esbombat públicament. La desaparició d’ICV del mapa polític va començar, per exemple, quan el 2013 es va saber que tenia un deute consolidat de 12,9 milions d’euros, el 68,99% del qual corresponia a la despesa nacional i un 22,48% era el deute conjunt de les organitzacions locals del partit, mentre que el patrimoni immobilitzat net a finals de 2013 se situava en 8.589.625,31 euros. La seu central d’ICV potser no és tan gran com la d’UDC però déu n’hi do tenint en compte el volum de negoci. Quan la política fa figa, les extravagàncies es veuen més.
Però avui no els volia parlar del finançament dels partits. Almenys no directament. Hi he pensat en llegir la notícia sobre UDC i recordar tots seguit la desaparició de l’escena política d’ICV. Deixant de banda les discrepàncies ideològiques entre aquests dos partits, ambdós representen la mateixa posició des d’un punt de vista nacional. Són partidaris del dret a decidir però en canvi votarien “no” en un referèndum sobre la independència de Catalunya. Per tant, en un sentit estricte, cap d’aquests dos partits representen els indecisos. Al contrari, tenen una posició molt clara, gens indefinida, que tanmateix reconeix la sobirania de Catalunya a decidir el seu futur. És precisament en aquest punt que UDC i ICV s’allunyen del PSC, C’s i el PP. No els separa l’objectiu de mantenir Catalunya dins Espanya, en aquest sentit tots són unionistes i per això Joan Herrera no va tenir cap inconvenient a participar en un acte de l’associació La Tercera Via, sinó el procediment per aconseguir-ho.
UDC i ICV, i la seva extensió parlamentària, CSQP, són partits del “no” l’actitud dels quals es resumeix, com diria el diputat podemita Joan Giner, en l’equació següent: “Tinc poder i dret a decidir, sóc sobirà, però vull seguir formant part d’Espanya”. Segons ell, algú que defensi el “no” a la independència també pot ser sobiranista. Jo no ho tinc tant clar, perquè la sobirania consisteix a exercir el poder sense estar sotmès a cap altre poder. És veritat que la pertinença a la UE fa que la sobirania dels estats estigui condicionada per les estructures europees, però els estats tenen encara ara molt de marge, com tothom ha pogut constatar en la “dramàtica” negociació entre la UE i el govern de Londres per evitar el “Brexit”. Per tant, el sobiranisme no és exactament el dret a decidir. El referèndum és un instrument i no un fi en ell mateix. La sobirania és l’estat.
UDC i ICV són dos dels partits del “no” i per això no podem considerar-los indecisos. La seva posició és clara, fins al punt que, en el cas d’UDC, aquesta va ser discrepància que va provocar la ruptura amb CDC. CDC va assumir l’independentisme d’una manera gradual però inexorable mentre que el sector duranista d’UDC s’hi va oposar. Els democratacristians es van dividir internament pel mateix i per això va sorgir-ne un nou partit, Demòcrates de Catalunya, que ha contribuït a convertir en residual la vella UDC. Els indecisos, doncs, no militen a UDC o a ICV. Els indecisos no són militants. És gent que no veu clara l’opció independentista per la raó que sigui. Fins i tot per por. És gent que no hi està en contra, sinó que dubta. Dit d’una altra manera, Joan Herra o Josep Antoni Duran i Lleida no dubtaven sobre la unió amb España. Potser podrien haver canviat d’opinió, però quan s’oposaven a l’opció independentista sabien què defensaven.
És veritat, per tant, que hi ha un segment de persones susceptible d’abraçar la causa independentista si algú li dóna bons arguments per fer-ho. Són persones a les quals cal anar a buscar i convèncer-les per eixamplar el 48% d’electors que ja van votar opcions independentistes el 27-S. Aquest segment de persones no es pot incloure entre els partidaris del “no” que ´si que està consolidat en partits com UDC o ICV i no cal dir el PSC, que fins i tot presenta recursos als TC contra les lleis de desconnexió. Els indecisos són, si de cas, alguns dels seus votants. Estic convençut que quan quedi clar del tot que Espanya és irreformable, aquesta gent farà el pas cap a l’independentisme, sobretot si els actuals independentistes eviten esdevenir una secta de creients que llancen admonicions a tort i a dret.
