Arran d’una estada al Quebec, país francòfon sota administració canadenca, em va sorprendre l’amabilitat de la gent (a Ontàrio, la província de l’oest, també vaig experimentar les mateixes sensacions). És el que vaig respondre a una amiga de Mont-real quan em va preguntar quin record m’enduria del Quebec. La senyora em va confessar que aquesta cordialitat s’explica segurament perquè l’hivern boreal és molt llarg. Ens ho confirma Gilles Vigneault, llegenda de la cançó, quan entona el fragment: «Mon pays c’est pas un pays, c’est l’hivern». I els quebequesos, en general, diuen «le Québec ne compte que deux saisons, soit l’hiver et le mois de juillet!» Això és com dir que les nevades i altres circumstàncies derivades del fred, aconsellen el bon veïnatge. En paraules de la citada dona: «aquí, tots ens necessitem».
En terra catalana, malgrat que «il fait beau» gran part de l’any, ara mateix hem de sumar esforços per encarar un futur col·lectiu en les millors condicions. Per assolir el repte també «ens necessitem tots». Això és el que ens ve a dir David Vila i Ros (Sabadell, 1977) amb I si parlem amb el veí del segon? La independència explicada als indecisos (La Puigvertina ed., 2013), novetat editorial amb il·lustracions signades per Toni. David Vila ho fa aportant reflexions i exemples adreçats, sobretot, a ciutadans que fins avui no s’havien plantejat la creació d’un Estat català independent: «Els indecisos, aquells catalans i catalanes que, tot i no mostrar cap animadversió envers una possible Catalunya independent, tampoc no acaben de trobar-li l’al·licient, són precisament els que acabaran decantant la balança».
Vila equipara metafòricament els indecisos amb aquells veïns que quan coincideixes a l’ascensor no saps que dir. O, fins i tot, amb els que són uns perfectes desconeguts, malgrat viure en el pis de sota. Ampliar el ventall de complicitats és la proposta que ens fa l’escriptor sabadellenc amb aquest nou llibre atès que: «la independència beneficiarà tots els catalans, independentment de la condició econòmica, dels orígens o de la llengua que parlin habitualment». Com fer madurar el procés independentista? Fent-la petar amb el veïnat (i amb qui convingui), una idea que ve de lluny. No passem per alt que un dels graffitis més originals del maig francès fou Parleu amb els veïns.
Un famós actor de la faràndula barcelonina dels anys 80 i 90, que feia participar activament el públic, convidava a mitja funció a fer un petó a la persona del seient de la dreta. L’enginyós artista ho justificava dient que l’amor de la nostra vida podria haver-se assegut justament al costat. I és que si sempre fem el mateix, els resultats que obtindrem també sempre seran els mateixos.
Enraonar amb els veïns ens fa més humanament propers. Si som amables solem trobar persones amables. I és que en el món hi ha molta més gent bona que no pas dolenta. La diferència entre uns i altres, és que els segons sembla que siguin més perquè l’esvalot que emeten retruny amb desmesura. En aquest sentit, enyoro una infantesa en la qual encara veig el pare saludant i conversant espontàniament amb coneguts i desconeguts. Juraria que aleshores la gent era més feliç.
