Els (in)feliços

"Deixem de fer el ploramiques i traguem partit d'una infelicitat que ens pot fer millors si ens mobilitzem"

La navegació i de l'exploració fascinava de tal manera Jules Verne que, amb onze anys, va fer les maletes decidit a embarcar-se en un mercant rumb a l'Índia. Just abans de llevar l'àncora, el seu pare va aconseguir fer-lo baixar de la nau i, traient foc pels queixals, probablement va obligar-lo a jurar que a partir d'aleshores només viatjaria a través de la imaginació. La frustració de no poder-se realitzar vocacionalment com a pioner la va compensar escrivint literatura d'aventures. Resignar-se a romandre en terra ferma no evitaria tensions familiars quan Verne no va acceptar convertir-se en l'advocat que el seu pare tan desitjava. En aquest sentit, Miguel Salabert, biògraf de l'escriptor, ens fa veure un Verne dolorosament antagonista del Verne burgès empès a viure en la camisa de força en la qual el constrenyien els medis familiar i social: «tot en l'obra d'aquest solitari denuncia la soterrada, l'angoixada voluntat i nostàlgia de la ruptura. Què és el viatge sinó una ruptura?» (dins el llibre Jules Verne, ese desconocido). Em ve a la memòria el pare autoritari i castrador de Franz Kafka. Un cop casat i amb fills, Verne esdevindria pare d'un noi rebec, que es va veure forçat a recloure en correccionals arran de la conflictivitat que desencadenava. La d'aquest bretó de Nantes va ser una vida convulsa: l'ingent llegat que ens va deixar seria un combat contra la impotència, una travessa cap a la felicitat.

Enid Blyton, autora d'El club dels Set Secrets i d'Els Cinc, entre d'altres col•leccions juvenils, va viure circumstàncies familiars semblants, a causa de les quals alguns la recorden com una persona desagradable i infeliç. Tan cert és, que la seva filla Imogen la va titllar d'arrogant, insegura i sense el menor rastre d'instint maternal. I és que Enid va quedar profundament marcada, als 12 anys, per una mare amb qui no s'avenia i per la posterior separació dels seus pares. Gràcies a la seva creativitat va forjar, segons el periodista Jacinto Anton, un model escapista de la realitat: «per ella, l'escriptura va passar a ser un món autèntic» (El País, 10-1-10). La seva lluita contra l'amargor la va convertir en una novel•lista prolífica i estimada de l'Anglaterra de mitjan segle XX.

En aquesta línia, Lluís Racionero diu que Cercamon, premi Prudenci Bertrana 1981, és una de les seves millors novel•les. Explica que se'n van vendre uns 60.000 exemplars, que es va posar com a lectura a les escoles i que va rebre elogis del president Jordi Pujol. Racionero també diu que fou com un antídot al seu dolor, com una criatura de la seva crisi dels quaranta, com una forma de passar l'estona i no pensar, per fugir del present: «el dolor em va humanitzar».

Quan escolto comentaris queixosos sobre la normalització del català penso en la forma que aquests escriptors van afrontar les penúries. La creativitat els va salvar. Qui parlant dels 30 anys de política lingüística assenyala que les campanyes en bé de la nostra llengua no han tingut l'efecte desitjat, té tota la raó. El que m'entristeix d'aquests episodis és que tot quedi en un plany reiterat. És a dir, que el rondinaire no tingui cap iniciativa catalanitzadora d'una certa calada i, més aviat, transmeti amargor. Deixem de fer el ploramiques i traguem partit d'una infelicitat que ens pot fer millors si ens mobilitzem. «Fer és la millor forma de dir», afirmava el poeta independentista cubà José Martí. I és que Itaca esdevé un viatge emocionalment potent quan en el decurs del recorregut la creativitat ens permet madurar com a poble. I, per tant, treballar per la llengua i altres aspectes no resolts de la nostra identitat nacional.
Els suposadament feliços són aquells que no tenen res a explicar, els que s'avorreixen com ostres. Hi ha qui darrerament els ha titllat de «papanates».

 
 

Comentaris