Dijous enterraren l’Estatut, i dic enterraren perquè tenim el mal costum de començar-ho tot tres quarts d’hora més tard del previst, i a casa se sopa a dos quarts de deu. Mentre esperava (dia del Corpus) que comencés l’acte a la Plaça Sant Jaume vaig voler ballar una sardana al so de la cobla Sant Jordi. Com sempre passa entre els sardanistes, els iaios de torn (que resulta que són els que més manen) de seguida remuguen per una cosa o una altra. Dijous era perquè la rotllana de la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan començava a ser massa gran. Ocupava una setena part de la plaça, però era immensa. “Ni hablar, aquí hi ha massa gent”, deia la senyora del meu costat. I cada vegada que algú bonament hi entrava per deixar les seves coses al mig i intentar incorporar-se, la senyora feia que no amb el cap i encara se’n fotia: “Vinga va, no hi ha més gent per entrar?”. Quan no és això és que ningú no està al cas i no saben comptar, quan no és perquè la cobla no segueix vés a saber quins compassos, i si no perquè el cel està tapat i és a punt de ploure. Si no són naps són cols, i la qüestió és queixar-se. Segurament -i en pau descansi quan arribi l’hora- aquesta senyora morirà d’aquí a no gaire, i amb ella tots els grans sardanistes que es creuen tan genis que seria rebaixar-se intentar acollir els inexperts a la sardana. Ells són els únics que en saben i es neguen a deixar que els altres puguin aprendre’n. I així anem, que al final resulta que ha de venir el Corte Inglés a integrar-se a la cultura catalana per ensenyar-nos a ballar sardanes de tant en tant.
Però al final l’acte comença. Recordant Els Segadors que tal dia com aquell es revoltaren. Via fora, adormits!, cridava un home des de dalt de la tarima. La via estatutària ha mort, etcètera. I tenen raó com sempre, i ens posen la pell de gallina gairebé també com sempre, però de cop i volta comencen a dir estupideses que demostren que, malgrat que les conclusions són bones, els arguments no són del tot justos: Diuen el nom del porc al Tribunal Constitucional, com si el Tribunal Constitucional en tingués cap culpa. El TC fa la seva feina i prou, i si li arriba un Recurs d’Inconstitucionalitat ha de resoldre. La fa malament, d’acord: les seves sentències estan mal redactades i no són més que un “copia y pega” de sentències dels anys 80 (i principis dels 90, a tot estirar), i un cop més jugaran brut i interpretaran la Constitució de la manera més restrictiva possible, i la publicaran a ple agost quan tothom estigui de vacances. Però el problema no és el TC, perquè el TC no ha triat la seva feina. El problema és la Constitució, el problema és la Transcisió (que Déu n’hi do també els que hi éreu, com ho vau “apanyar”). El problema és que la Constitució ja es va presentar com la darrera llei de Franco i tothom la votà tot content. El problema és que els espanyols són així de cutres i apliquen la seva intel•ligència (poc menyspreable, també s’ha de dir) a la cutrada dels seus plantejaments. El problema no és el Constitucional, el problema és Espanya i la seva Constitució, per la qual la majoria dels catalans van votar. Segurament les circumstàncies ho exigien, és cert. Si jo hagués viscut la Transició, potser també m’hauria semblat que tenir una Constitució, malgrat que fos espanyola, era el millor que podia passar. Però hem de deixar-nos de rebequeries de nens petits i començar a pensar intel•ligentment. Que els juristes busquin escletxes a la Constitució per on poder proclamar la independència. Als que dijous érem a la Plaça Sant Jaume no ens havien de convèncer de res, i encara menys amb arguments del tot equivocats. Sortim al carrer, insultem Espanya, insultem-nos a nosaltres mateixos, enterrem l’Estatut i calem-li foc, si cal. Però comencem a pensar quin és el camí que de debò ens durà a la llibertat, comencem a pensar com arrossegarem els quillos, les chonis, els Gonzalos o els Wilsons. Perquè, quan arribi l’hora, jo vull que també ells votin a favor de la independència.
