Gràcies escoles públiques, privades i concertades de Catalunya. Gràcies per obrir les portes i deixar sortir els nostres fills a les tres de la tarda durant una setmana i mitja de juny. Gràcies per deixar-los lliures dos dies abans de Sant Joan. Gràcies per fer-los entrar a les nou del matí i fotre’ls fora a les cinc. Gràcies per generar en els pares aquella sensació angoixant de no arribar a res. De fer-ho tot malament. Gràcies per generar una indústria paral·lela d’aparcaments on deixar la canalla entre les cinc de la tarda i, com a mínim, les sis. Gràcies per donar llocs de feina a cangurs, monitors, entrenadors de futbol, mestres de música i professors de judo. Gràcies per provocar visites a psicòlegs infantils de nens atabalats amb tantes activitats insensates. Activitats que, a sobre, no tots els nens fan bé i que els acaben frustrant. Com ens frustra, als pares, no poder estar al seu costat quan surten o entren a l’escola. Gràcies també per condemnar molts avis a esdevenir una mena de recipients d’emergència on poder entaforar els nens per estalviar-nos diners.
Em fascina que tota la discussió sobre la conciliació familiar i laboral s’aboqui inequívocament sobre les feines. Sobre els nostres hores de treball i sobre els horaris d’entrada i sortida. Em sembla bé fer que les jornades laborals es construeixin sobre el sentit comú i l’eficiència de la feina. És a dir, no calen dues hores per dinar si pots menjar davant l’ordinador i sortir dues hores abans. Correcte. Però que algú m’expliqui per què TOTS els nens del país tenen un horari de 8 hores (de les nou del matí a les cinc de la tarda). Encara que gràcies a una teòrica revolució laboral tots els treballadors catalans aconseguíssim jornades de 7 hores (inclòs el dinar), ni així ens seria possible portar i recollir els nens del cole. No és més lògic repensar el sistema educatiu? Seria tan greu fer jornades de 9 hores que incloguin cada dia una activitat esportiva o artística entre les cinc i les sis? És tan greu? Realment se sentiran explotats, els nens, si s’allarga una hora més l’escola amb una activitat inclosa en el currículum?
Una legió de pares frustrats deambula quotidianament pels carrers. Aneu a les portes de les escoles i mireu les cares a les cinc de la tarda. Gent esgotada. I el que ens esgota no són els nens. El que ens fatiga no és jugar amb ells o fer-los el sopar, sinó és la sensació de no ser mai enlloc. De patir tot el dia per arribar a tot arreu i deixar sempre alguna cosa a mitges. És cert, els fills els fem perquè ens dona la gana. Però si no teniu compassió per nosaltres al menys penseu en els avis, que no tenen culpa de res.
