Els homes no ploren

«Cançons d’amor i de pluja» és un recull de vint-i-sis contes que se centren en els diversos vessants de l’amor (i desamor) de l’edat madura. Però Sergi Pàmies (París, 1960) no deixa, en cap moment, de fer el que sap fer a la perfecció: usar la ironia per treure ferro a la vida. Si no ho fes, probablement no seria ell mateix, però el que també passaria és que aquest llibre, tan ric i variat, seria depriment, i no ho és (del tot) gràcies al distanciament.

El que trobo més lloable d’aquests contes no és l’estil esporgat, ni el bon ritme narratiu de Pàmies, sinó la capacitat per transformar les seves percepcions. Que la literatura beu en major o menor mesura de la «realitat» —concepte d’altra banda discutible i discutit— no és nou. Per a Pàmies, per contra, és el fonament: sap escriure del que percep, sap, palpa i viu. Això, que pot semblar molt poc imaginatiu, realment necessita la creativitat per no acabar fent un quadre de costums més o menys pintoresc. I el cas és que les situacions de la seva vida (com el sopar a ca Paul Auster o la mort de la mare, per dir-ne dos d’explícites), o de persones que ell coneix, acaben transmutades en literatura. En alguns casos la frontera que separa el narrador de l’autor és ben fina, però de prou gruix per poder mantenir la distància. El cas de tot plegat, és que els narradors, sovint en primera persona, transgredeixen quan apel·len a l’atenció del lector directament. El cas també és que cada conte aporta una reflexió, o un record assimilable a l’experiència pròpia del lector, de manera que empatitzar amb els personatges i situacions serà prou fàcil per a la gran majoria de lectores i lectors. I els homes, que ja se sap que no ploren, són protectors i racionals, són eix central d’alguns contes plens d’incomprensió, frustració i qui sap, pot ser, si també d’amors inassolibles o insostenibles.